Felicitats

Felicitats és el plural de felicitat, i para de comptar. Quan algú fa anys o celebra la seva onomàstica, li diem “Per molts anys!” (o, a Mallorca, “Molts [d’]anys i bons!”). I l’apòcope final dels noms propis és costum castellà. Per això la pancarta que avui, a la feina, recorda l’aniversari de la Gisela (Felicitats, Gise!), és un aparador d’interferències.

Cosa que no em sorprèn mica: un país interferit és, tot ell, un dialecte del país interferidor. La política catalana és un dialecte de la política espanyola. L’Estatut és un dialecte de la Constitució espanyola. Les Generalitats (totes dues, ultra el Govern balear) són dialectes de la Moncloa. I la llengua catalana esdevé un dialecte de l’espanyola. (Felicitats, Ciudadanos, PP i PSOE-C.). Tot plegat comporta una erosió, lògica, ben esperable, de la dignitat i l’autoestima dels catalans. Qui donava per bo tot això ja ho sabia –o no?

Però no és aquest el tendrum que vull fitorar. El cas és que el forasterisme de marres té virtut si el llegim amb ulls no interferits: perquè no hi ha felicitat, sinó felicitats. No hi ha una felicitat constant i que ompli tots els racons de l’ànima: la daixonses és intermitent, parcial i efímera. La infelicitat, altrament, sí que té vocació de durar i omple l’ànima com un ou. Cosa deu voler dir, això. Deu voler dir allò que deia Voltaire (“La felicitat només és un somni, i el dolor és real”), que ja intuïa Aristòtil (“El prudent no aspira al plaer, sinó a l’absència de dolor”) i que proclamava Shopenhauer (“La vida no té la funció d’ésser gaudida, sinó que ens és infligida”).

Les felicitats són plurals, petites i vàries, i llur naturalesa evanescent només es pot compensar pensant que les putades de la vida també van per separat i és feridor voler-les sentir totes juntes. Shopenhauer ho diu millor que jo: “Vist que els passos de la vida que ens atenyen apareixen i es presenten de manera totalment inconnexa, fragmentària, [...] hem d’organitzar la nostra manera de pensar-los i de preocupar-nos-hi de manera igual de fragmentària; ço és, hem de poder abstreure, hem de pensar, endegar, fruir, sofrir cada cosa cosa en el seu moment, sense passar quimera per la resta; tenir, diguem-ho així, calaixos per als nostres pensaments, on n’obrim un i tanquem tots els altres.”

Carner, l'obvietat i la ironia

En un comentari a un apunt anterior sobre l’humor català, en Jordi -gràcies!- em posa sobre la pista d’un text de Carner que desconeixia. Es tracta del pròleg a L’any que ve, de Francesc Trabal, un llibret d’acudits il·lustrats que va veure la llum el 1925. Carner parla d’una colla d’escriptors i dibuixants sabadellencs, als quals anomena “Confraria de l’Humor Suprasensible”, i dóna compte de l’existència d’un “Humor [català] Indeliberat, Difós, Secret, dins l’Automatisme Tradicional de les Paraules Òbvies”. Un humor que consisteix a fer de l’obvietat una paròdia d’ella mateixa. El volumet n’és una mostra eloqüent. Carner ho argumenta així: “Els Castellans són, cadascú, Tot-un-Cavaller. Els Bascs són Tot-d’una-Peça. Els Aragonesos són Francs. Nosaltres encara som pitjor: som Obvis. La ironia en nosaltres és un instint compensador, una defensa natural contra l’elefantiasi insuportable de la nostra Obvietat”.

La ironia com a contrapès d’un pes excessiu de l’obvietat. ¿Què us sembla? ¿Som encara, els catalans, tan obvis com deia el poeta? I aquest humor, ¿és viu? Potser sí, i és el ressort que aquest matí m’ha fet somriure quan he sentit que cridaven per megafonia el meu col·lega i doctor en humorisme: “David Estrada, David Estrada, tens una mare”.

Exercici de subratllat

Proveu de subratllar les frases d’un llibre mentre respireu: les línies us sortiran tortes. Amb el pensament passa el mateix: per a pensar condretament hauríem de cessar d’existir –viure atabala, torba i empallega el raciocini: som pensadors interferits. Amb el sentiment potser també passa: per a saber què sentim hauríem d’apagar el cervell, desendollar la intel·ligència i connectar els músculs amb l’ànima –som sentidors entabanats.

Però si ho aconseguíem –pensar bé, sentir clar– no ens caldrien llibres: amb un de sol ja faríem, tindria un títol lul·lià tipus Arbre del coneixement i subratllar-lo fóra absurd; paralitzador, perquè no tindria sentit revisar el que sabem; i tal vegada anihilador, perquè el pes excessiu de massa veritat ens esclafaria. Faríem la fi dels llibres que, segons Wittgenstein, explotaran quan vegi la llum el llibre de l’ètica veritable. Un barrabum metafísic.

Mataró també decideix

Falten vuit setmanes per al 20 de juny, dia en què els mataronins estan cridats a pronunciar-se sobre la independència de Catalunya, i ja hi ha 2.000 vots emesos per endavant. O sia, que Mataró ja està decidint, i ho fa amb ganes. Unes ganes que estaven reprimides de fa qui-sap-lo temps i que ara troben una vàlvula de sortida.

Les consultes del 13S, del 13D, del 28F, del 25A i les que vindran mostren la foto d’una nació viva que reclama respecte, dignitat i llibertat, uns queviures que Espanya no ha subministrat mai a Catalunya. L’atropellament continuat de l’Estatut del 2005 ha acabat la paciència dels catalans i la resposta ciutadana ha agafat amb el pas canviat tots els partits polítics. Qui vivia enganyat ha caigut del cavall: Catalunya no encaixa de cap manera dins Espanya i Espanya no canviarà per nosaltres. Qui fa veure que sí, menteix, i bon profit li fa l’os que l’amo li dóna. Enganyar la gent desinformada és fàcil, sí, però arriba el dia que els mentiders s’entrebanquen amb el seu nas, i aquest dia ha arribat. Els dispensadors de fosca han perdut l’últim tren.

Ara ja hi ha un nombre decisiu de catalans que sabem que el rei va despullat i ho proclamem. Sabem que si hi ha una nació al món que necessita un estat propi com el pa que es menja, és Catalunya; sabem que a l’Amazones una petita nació pot sobreviure sense estat, però a Europa no (sobretot si està atrapada entre França i Espanya); sabem que ens roben la vaixella i demés ens la fan pagar, i que la llengua se’ns la mengen amb tàperes, i ai de tu que piulis. Sabem que amb un estat propi això no passaria.

Ara ho sabem tot: hem llegit tots els llibres i hem viatjat, i no tenim por. Perquè l’únic argument del nacionalisme espanyol, la violència, no té cabuda a l’Europa del segle XXI. Perquè la cultura política espanyola del colló pelut, la rèmora franquista, l’amenaça i l’insult posa un abisme entre el seu país i el nostre, i a Europa se’n fan creus. Ara sabem que l’alegria democràtica catalana és mil vegades més poderosa que el trist autoritarisme espanyol, que la independència de Catalunya depèn només dels catalans, i que davant l’espectacle de la nostra llibertat Espanya no pot fer sinó ganyotes.

El rei va nu, l’espasa que li penja és de llauna, la corona que cresteja està hipotecada i és la riota de mig món. Qui ens coneix ens mira i pensa: “Catalans, què espereu?”.

Poema-acció en el tren

Pujar al tren i recórrer els vagons tot deixant una nota, amb una moneda de cinc cèntims al damunt, en un racó de seient, al costat de cada passatger. En el paper hi ha de dir el que segueix:

Us faig cinc cèntims d’aquesta pensada que em plau compartir amb vós: «El moviment és fictici: onsevulla que vagis, sempre vas allà mateix. Tots els llocs del món són enlloc si tu no hi ets, i quan hi ets el lloc ets tu. Desisteix, doncs, i emprèn l’únic viatge inacabable i real: la peregrinació dins les penombres de la teva ànima».

Encabat, refer el camí que hem fet dins els vagons, replegar els papers i deixar les monedes on són -si encara hi són. Baixar de pressa a l’estació més transitada, plantar-nos en un lloc ben visible i observar els rostres que passen. Feta la feta, celebrar el poema amb un got de vi o de cervesa en un no-lloc o altre.

La sinceritat és un país estranger

La sinceritat és una cosa tan difícil i estranya que, quan un es fa el propòsit de ser –només per un instant– sincer, ha de fer un esforç tan ímprobe que acaba traint la seva natura, i fingeix. És en aquest sentit que Pessoa deia que “el poeta és un fingidor que fingeix fins i tot el dolor que en veritat sent”. El lisboeta es referia als poetes lírics, esclar, que són els que tenen l’obligació de ser o semblar sincers, de dir coses veritables; i és que a tal port només s’hi arriba per la via de l’artifici: del fingiment.

La sinceritat és un país estranger, i si volem obtenir un permís temporal de residència hem de passar el tràngol de fer veure que som qui som, si és que som algú. (Per sort el conflicte no es fa gran, perquè, molt abans que ens expulsin d'aquell país convuls, ja hem tocat el dos.)

Arbre de foc

En memòria de Bartomeu Rosselló-Pòrcel

Pare, mare, i tots els que moriu d’abans,
¿us ho he dit mai que m’estimo follament,
amb passió desesperada, em sembla que
sexualment, la llengua que m’heu llegat?

La nervada fulla tendra que ha suportat
tres-cents estius i més i tot, que els afanys
de Timoneda Despuig Fontanella i Pujades
ja bleïen a l’antesala de l’incendi.

¿Ens perdonaríeu mai si consentíem
que ara s’assequés? ¿Us reconeixeríeu
en la xerrameca innoble dels covards?

Empeltarem la fulla de nou a la branca
més alta i l’arbre s’encendrà i els boscos
cremaran amb brimarades de llum verda.

j. c., Sant Jordi 2010

Rosa Leveroni i la immortalitat

Escriu Leveroni: “Mai he sentit la pruïja –humilitat, orgull?– d’ésser immortal ni d’ocupar cap ratlla en els manuals de literatura. Si he escrit i escric encara versos és per una pura necessitat interior [...] I crec que això té molt poc interès pels altres. I sols pel meu goig sento orgull per la feina ben feta. No sento cap recança, per tant, d’escriure en una llengua que potser està destinada a morir i sé, a més, que no puc escriure en cap altra; ni m’interessa. Però haig d’afinar més en la sinceritat. He escrit per una pura necessitat interior, però sempre per a fer patent a un altre el meu jo. Un cop aconseguit això, necessitat immediata, urgent i dolcíssima, per què ha de preocupar-me la immortalitat?”.

Si em permets, Rosa: Escriure no ens fa immortals. Però les paraules que escrivim, si són belles i eloqüents, si transporten veritat i són útils, viuen en el proïsme; i així, en certa manera, prorroguen una vida que uns altres s’encarreguen de sentir. És com donar un òrgan, abans de partir, perquè algú altre el visqui per nosaltres. ¿No deia Vinyoli que “el que perdura, ho funden els poetes”?

IEC contra IEC

Això del català, que Albert Pla Nualart acaba de publicar a Columna, és un llibre impagable. Només per tenir aplegats els articles de “Català a la terrasseta” ja val la pena. I és de calaix que la normativa del català s’ha d’esbarzerar: flexibilitzar-la, simplificar-la, replantejar allò que l’ús no ha consolidat; posar-la al dia, vaja. I és que la Gramàtica catalana vigent encara és la del 1918, per l’amor de Déu! I els darrers retocs que hi va fer Fabra daten del 1933! I d’aleshores ençà la Filològica no n’ha tocat pràcticament res.

En fi. Tothom sap que el per / per a davant infinitiu de Fabra és un trencacolls impracticable; és evident que cal legalitzar algunes de les combinacions binàries de pronoms febles pròpies dels parlars orientals; i que el lo abstractiu és genuí en català, què punyetes. Pla explica molt bé el re i el quid: no us ho perdeu. Però la sal i el pebre del volum està en anècdotes com la que segueix.

La Secció Filològica va establir el 1996 que calia escriure sense guionet els mots formats amb formes prefixades acabades en –o com labiodental o fisicoquímic. Però resulta que la primera oposició a la norma va sorgir a casa mateix: la Secció Històrico-Arqueològica de l’IEC es va negar a aplicar-la al seu propi nom. (Els amics del Cercle d’Agermanament Catalano-Occità tampoc en van fer cas.) La batalla va portar cua: circularen pamflets anònims que qüestionaven la solvència dels filològics. L’estampa era de pel·lícula dels germans Marx. La credibilitat de la nostra més alta acadèmia quedava tocada. Per sort, més endavant la Filològica va rectificar i ara l’esborrany de la gramàtica admet, en el cas propdit, el guionet en els compostos quan la relació entre els constituents és de coordinació (físico-químic i, uf!, catalano-occità).

Ara bé, si algú sent la temptació de desacreditar l’IEC per aquest mal pas, se n’estigui, per favor. Tothom ha fet el ridícul en un moment o altre de la vida, i la vida de l’IEC ja és llarga: passa dels cent.

La mort i la paraula

Carles Camps escriu, en un poema del recull guanyador del Premi Carles Riba 2009: “¿Com et vols preparar per morir si la mort és mort i no pas temps? [...] Només l’amnèsia et prepara per morir. T’has d’arrencar la veu, treure’t del cap que vius. Mutilar-te d’oblit.” La mort i la paraula és la garba de poemes més impressionant que he llegit els últims anys. Els versos hi són elementals i escruixidors, et travessen com dagues. M’han sotragat com em va sotragar una primera lectura atenta, ja remota, dels versos d’Ausiàs Marc. Versos de lluita contra el cranc, de vida morent, de mort viva, que ens acaren amb la nostra fi –cadascú amb la seva.

La mort... la mort no és el contrari de la vida, perquè la vida és i la mort no és res. La mort és la frontissa: mort ençà hi ha la vida, mort enllà no hi ha res. A més, viure no cal; morir sí. Morir és imprescindible. Morir és la matèria que esmena el seu error. Cal acceptar-ho però és inacceptable. Sobretot quan la mort arriba abans d’hora: és tan injust el temps del cranc!, i el del cor que d’un plegat fa vaga i és per sempre, i el dels assassins... Quan se’ns acosta l’hora ho hauríem de repetir moltes vegades cada dia: morir és imprescindible [bis, bis]. Però és per demés: viure és la droga més dura. El nostre drama és pensar la mort: no ens mata la mort, sinó pensar-la. Si fóssim gats, ocells o peixos, no la sabríem i seríem perfectes.

La paraula... les paraules són com tot: no ens treuen de res ni ens duen enlloc; no desentranyen el món perquè elles també són món; no són exegesi, sinó fenomen; no fan llum en el Misteri perquè una fosca no es pot fer llum a ella mateixa. I tanmateix aquí estem, fent cucaveles i giragonses i tirabuixons amb les paraules. I llegint o escoltant, de vegades, les dures paraules dels poetes, els únics –Carles Camps ho ha fet– capaços de pensar la mort des de la consciència que un mort tindria si pensés.

Rosa Leveroni, cent anys

Aquest mes d’abril es compleixen cent anys del naixement de Rosa Leveroni (Barcelona 1910 - Cadaqués 1985). És una excusa magnífica per a tastar i conèixer la seva obra, que roman en un oblit injust. Leveroni pertany a la «generació sacrificada», els escriptors que abans del 1939 s’havien donat a conèixer amb un o pocs volums i després fan una obra marcada pel tràngol que passa el país. És el cas de Salvador Espriu, Rosselló-Pòrcel, Joan Teixidor, Agustí Bartra, Pere Calders, Joan Vinyoli i d’altres. Són els que, en paraules de Fuster, “asseguren i guien la continuïtat literària de Catalunya en la seva etapa més tètrica.”

Leveroni publicà dos llibres de poesia: Epigrames i cançons (1938), prologat per Carles Riba, i Presència i record (1952), amb pròleg de Salvador Espriu. La compilació de la seva Poesia, prologada per la Capmany, aparegué el 1981, i la dels Contes, el 1985. També s’han publicat les Confessions i quaderns íntims (1997), una selecció de textos dietarístics de tema amorós -el destinatari de les confessions és Ferran Soldevila, i el dels quaderns, Riba-, i l’Epistolari (1998), que conté la correspondència que l’autora va mantenir amb Josep Palau i Fabre.

Els poemes de Leveroni són cabanyes poblades d’amor, dolor, nostàlgia, melangia i record; el mestratge de Carles Riba hi és ben visible. Escriu Natàlia Barenys al pròleg de l’Epistolari: “Leveroni es considera deixebla de Riba en poesia i no només li professa una gran admiració intel·lectual sinó també una afecció de filla enamorada del pare”. La poeta projecta una mirada pensarosa que va de bracet amb una emotivitat ferida, sovint convulsa. Escriu Palau i Fabre en una carta: “la seva poesia [es refereix a Epigrames i cançons] sembla nascuda d’haver reflexionat molt llargament sobre què cosa és la poesia, però hi ha un accent evident després de tot, alguna nota de sinceritat inconfusible i encara, raons molt més altes”. Una passió guita, desbridada, romàntica, mou els versos i les proses autobiogràfiques de Leveroni: “la voluptat em porta a la tendresa i la tendresa em retorna a la voluptat”, insisteix l’escriptora quasi a manera de divisa.

La poesia amorosa i la prosa íntima de Leveroni conviden a situar-la –escriuen Abraham Mohino i Enric Pujol en el pòrtic de les Confessions– “al costat d’una Emily Dickinson, d’una Katherine Mansfield, d’una Elizabeth Barrett, o d’una Sibilla Aleramo”. I és que l’amor, en la barcelonina, sempre va pel pedregar: “Leveroni té una gran facilitat per convertir en sofriment tot allò que toca, tot allò que pensa”, diu Natàlia Barenys. És cert, i l’escriptora ho proclama a les Confessions (que són un correlat exacte de la seva poesia amorosa): “Això és el turment, ja ho sé, és el dolor, però si el meu amor per tu fos plàcid i satisfet no seria res més sinó una vulgar aventura. Refuso l’aventura i accepto el dolor. [...] Sense el dolor i la seva dignitat, no em restaria sinó allò que resta per als altres, posem per cas, en l’aventura d’Ovidi i Lespinasse: el grotesc, la misèria i el ridícul”. Sempre, però –escriuen Mohino i Pujol–, l’amor és un desencadenant de l’escriptura i, alhora, aquesta forma part de l’estratègia amorosa. Per mitjà de la literatura Rosa Leveroni seduïa els seus enamorats i, ara, també els seus lectors”.

Els números tramposos del fracàs escolar

Quan a un govern els confits li surten agres, daura píndoles. Vet aquí una llei general diacrònica i universal, el beabà de tot estudiant de primer curs de Ciències Polítiques. Les dades que el Departament d’Educació de la Generalitat de dalt ha fet públiques sobre el nombre de graduats en ensenyament secundari fan olor d’això. L’Ernest diu que el 21,4% dels alumnes matriculats el curs passat a quart d’ESO no s’han graduat; però no diu quin és el percentatge d’alumnes que han abandonat els estudis mentre cursaven primer, segon i tercer d’ESO. Cosa que és fer trampa, perquè per quantificar el fracàs escolar s’han de considerar els fracassos dels quatre replans, no només el de l’últim. Si ho comptaven així, el percentatge de fracàs potser s’enfilaria al 40%.

Però és que encara hi ha més. Perquè hi ha un percentatge elevat d’alumnes de quart que obtenen el títol de graduat havent suspès tres o més matèries; les juntes d’avaluació els aproven per caritat política: són el fracàs escolar submergit (com l’economia que s’amaga d’Hisenda). Si els comptàvem, obtindríem la mesura real del desastre, que implica –crec– devers el 65% dels alumnes d’ESO.

La veritat sempre és aspra, però aquesta fa sang; admetre-la seria una cosa així com entomar una explosió nuclear. I això, la hipòcrita, covarda i benpensant societat catalana no vol assumir-ho.

Quinze notes contra la personalitat

1. La personalitat és mentida: sempre som «algú altre».

2. La personalitat és un paracaiguda que serveix per a posar-te en el món. En pic hi ets, però, l’invent ja no fa servei i el millor que pots fer és desempallegar-te’n.

3. La personalitat et fa previsible; cal ser imprevisible.

4. L’ideal és ser allò que al capdavall som: Ningú -així et deixen en pau.

5. Però per arribar a ser Ningú s’ha de tenir una forta personalitat (i, un cop arribats a port, llençar-la per la borda).

6. La personalitat és un puzzle impossible: no sabem muntar-lo i costa Déu i ajuda desmuntar-lo.

7. La personalitat és una peça de roba interior que engavanya –i, ai uix! sempre allà mateix, suada, tacada de secrecions.

8. Una gran personalitat és un tumor que se’t menja per dins.

9. Com més personalitats tinguis, més fàcil és que l’encertis.

10. Al revés també funciona: desballestar-se, ser menys que un; saber-ho i conformar-s’hi.

11. La personalitat és una invitació a l’encabotament i la mania.

12. La personalitat és combustible: moltes de juntes fan un perill d’incendi molt gran.

13. Quin goig, veure les filles com es construeixen la seva personalitat mentre jo destrueixo la meva!

14. Fuig de tu i l’encertaràs (o t’equivocaràs d’una altra manera, cosa que per si sola ja és un guany).

15. Els caníbals són els qui ho han entès millor; en cas de dubte, adreceu-vos a ells.

País de clavellina

Quan era un nen, a Llavaneres s’hi feia molt de clavell. Això, els pèsols i quatre tallerets del ram del tèxtil, juntament amb els menestrals de la fusta, el ferro i el cuir, dos forns i unes quantes botigues feien l’economia del poble. Qui més qui menys tenia un hortet, un safareig, quatre arbres fruiters i una cor davant de casa –era el nostre cas, amb l’orgull afegit de tenir dos safareigs i dues cors. Aquell conjunt multiplicava el paradís de la infantesa. Jo em sentia com un reietó virgilià (baldament no tingués, amb sis o set anys, cap notícia de Virgili). Emperò, com que no hi ha paradís sense antiparadís, ens tocava passar tardes esclovellant faves i pèsols, i desfilant colls de jerseis que arribaven a casa i s’havien de despatxar amb urgència; la mare treballava a escarada i els menuts l’ajudàvem.

El cas és que la diguem-ne indústria del clavell generava residus a betzef: les tiges i les fulles que restaven quan les flors eren tallades i els rams fets. Com que tot s’aprofitava, el rebuig anava a les grípies dels conills. Era la clavellina. Una de les cors de casa era la dels conills; els teníem dins gàbies de reixa dividides en apartaments, amb dues habitacions de fusta a banda i banda on les femelles dipositaven núvols de pèls i conillaven. Em sembla que la clavellina ens la portava l’oncle Joan, que feia de pagès: gerda, verdíssima, acabada de collir feia olor d'alba i de marinada. Era l’olor de la tendresa. Els conills s’hi tornaven bojos: crec-crec, feia el soroll de rosegar la verdesca amb el desfici dels feliços.

Un dia –no sé per què– la mare va treure els conills. Es veu que era llei de vida: els lepòrids havien desplaçat el mul (el matxo, en deien a casa) i ara l’aviram els desplaçava a ells. Però els masovers nous van trigar un parell d’anys a instal·lar-se, i en aquell interregne l’espai va ser ocupat per l’eixam de la tribu: el meu germà, jo i dos bordegassos del carrer. La cor es va convertir en el cuartel general –si no ho dèiem en castellà no feia impressió: l’espanyol era la llengua de l’èpica infantil i juvenil–, des del qual vam guanyar mil batalles i mamprenguérem, victoriosos, missions molt arriscades. Fins que un miserable escabotell de gallines i pollastres va expugnar el bastió i ens en foragità. Va ser el primer revés de la nostra infantesa. Va ser llavors que vaig començar a enyorar la clavellina, l’olor del reialme extint, la frescor de la innocència perduda per sempre.

Visió

A primera hora de l’horabaixa, de tornada a casa, hem enfilat el carrer de la mare i els ulls han vist el rostre d’un noi. Ha sigut només un instant, una imatge que compareix i fuig. I he pensat que la cara del jove s’assemblava molt a la seva calavera. Una pensada absurda, ves, perquè poc l’he vist ni el veuré, el crani desencarnat del sagal. Tant és així que he hagut de pensar el pensament i m’ha fet por pensar que sóc jo que enfilo l’horabaixa de la meva vida i que no he llucat cap calavera, sinó un pensament que em mira i uns ulls que pensen que començo a assemblar-me a la meva calavera.

"La neu i altres complements circumstancials", de Xuan Bello

El llibre de Xuan Bello que Jordi Raventós ha traduït esplèndidament de l’asturià i ha editat a casa seva [Adesiara, març 2010] conté 99 relats i un epíleg per als catalans. Dic relats per dir-ne d’alguna manera, perquè el volum és com un almanac: “Hi ha de tot –diu Bello en una entrevista–: assajos, contes, poemes, reflexions diarístiques, elegies... Aquí hi ha moltes coses importants, l’amor per la literatura, l’amor per la meva llengua, el sentiment del paisatge, la sensació que tinc que, segons vaig coneixent el món, vaig descobrint ambaixades de la meva pàtria en aquest món tan ampli”.

La neu i altres complements circumstancials neix del Xuan Bello més íntim i té una virtut que travessa el volum de dalt a baix: un, com a lector, se sent tractat com una persona intel·ligent. Cosa que s’agraeix sobre manera. L’engranatge de la majoria dels relats funciona més o menys així: l’autor escampa la mirada sobre el món i sobre la literatura –Bello en sap un niu, de literatura universal–, focalitza un motiu concret (una imatge, una frase, un poema) i debana el fil d’una reflexió que travessa rierols sentimentals, reverbera i desguassa en un redol asturià o bé en un estany líric. De la primera a la darrera línia es donen la mà l’emoció estètica, el trèmol poètic i una intel·ligència que és alhora incisiva, amable i humil. El resultat és un esplet de textos addictius, nutritius, olorosos com pinetells acabats de collir.

Aquest i els altres llibres de Xuan Bello tenen un interès afegit per a nosaltres, perquè Astúries i Catalunya s’assemblen més que no sembla. Quan Bello escriu que “en aquests vint anys llargs d’autonomia política s’han perdut, si fa no fa, la meitat dels parlants de l’idioma, cosa que indica clarament el carés de la política lingüística que s’havia engegat”; quan escriu que “Astúries, si no hi posem remei, s’acaba. Amb una societat corrupta, i amb ganes de corrompre’s, que ni tan sols té força ni intel·ligència per a salvar la pròpia llengua”... quan Bello escriu això, el lector català no pot evitar de sentir-se interpel·lat.

La bellesa i el consol

El rector de poble que protagonitza Els déus inaccessibles, la novel·la de Miquel Àngel Riera, exposa així el bessó del seu credo: “La paraula de Déu és la bellesa. La receptivitat que hom té per copsar la que hi ha esparsa pel món és la mesura de la distància que hi ha entre cada home i Ell. No existeix, en absolut, cap autèntica manifestació de bellesa l’adoració de la qual pugui resultar maleïble. Vetaquí, resumit, el postulat més essencial de la meva vida, el principi que definint la meva manera de ser i la meva conducta m’ha condicionat a l’hora d’assumir tant el gaudi com el patiment”.

Comprenc molt bé el capellà. Perquè la bellesa és consol. Vull dir que la funció i el sentit de la bellesa no és altre que el consol. El món és tan bèstia, i, per poc que un el pensi, tan trist; i la seva tristesa és tan aficadissa i persistent, que cal una semal plena de bàlsams per a suportar-lo. Els rics tenen els diners, les classes mitjanes tenen un fotral de comoditats, els esperançats tenen Ikea i els desesperançats tenim la bellesa (la llum de la primavera, els boscos de la tardor, un bon llibre, el somriure als ulls d’una donzella). Amb això i poca cosa més ens consolem i plantem cara a la tristesa del món.

"L'illa", de Giani Stuparich

A L’illa, de Giani Stuparich [Minúscula, 2010], el fill troba el pare malalt assegut a la riba, que pesca amb dues llinyes als costats i una altra a la mà; se saluden i mouen conversa sobre l’activitat que ocupa el pare, que intueix la presència d'un congre i diu: “A mi la pesca sempre m’ha apassionat. Em tranquil·litza: respiro aquest aire i em sembla que em menjo el mar, veig pondre’s el sol, les barques que es mouen en silenci, no penso; i mentrestant tota l’estona espero una emoció. Què vols més? Si tota la vida fos així...”.

Si tota la vida fos així, seríem déus. Uns déus imperfectes, però: incomplets, mancats... a l'espera d'una emoció. Una fretura que ens humanitzaria a la manera de les divinitats de l’Olimp, les quals, immergides dins l’avorriment etern, de trast en trast es procuraven diversió entre els humans i jugaven amb ells als jocs frívols del desig, la gelosia i l’amor. Ells també volien pescar un congre per vantar-se’n i evocar-lo, anys a venir, amb un somrís als llavis.

No som déus. Però n’hi ha que a voltes, a estones, hi retiren. El pare malalt de L’illa, que conserva “l’orgull d’home superior als fets, més fort que el seu mateix destí”, que en aquell moment es menja el mar i no pensa, seu a l’Olimp i hom diria que ho sap, i troba les paraules de dir-ho.

Per cert, bon llibre. Bo i breu.

Núvols que resignen mal temps

Anàvem o tornàvem de buscar bolets, la mare signava unes bromes grasses i deia, alçant la falç: “Aquests núvols resignen mal temps”. Altres vegades, de matí, mirava el cel de casa estant i anunciava: “Avui agafaré el xubasquero, que el cel resigna pluja”. Tots l’enteníem perfectament, perquè havíem après que resignar volia dir 'mostrar senyals de'. Fins que un dia ho vaig dir jo i els meus catalaníssims amics van fer cara de nap. Servidor, disposat a defensar la meva trinxera, vaig obrir els diccionaris que tenia a l’abast (l’Alcover-Moll inclòs)... i res: tots els patracols recullen només els significats coneguts i generals (allò de 'deixar un càrrec a favor d’algú' i d’'acceptar passivament una contrarietat').

Vaig donar veus i ningú em sabia donar notícia del vocable matern. Vaig concloure que era un idiolectalisme de la mare o un localisme terminal. Però no. Aquesta setmana he trobat quatre mataronines que es proclamen usuàries habituals (i de tota la vida) del verb resignar 'mostrar senyals de'. I una d’elles em fa memòria que “a pagès, tothom sap que quan una vaca s’ajeu resigna pluja”. És vera: me’n recordo. Rectifico, doncs. El que encara no sé és si es tracta d’un localisme limitat al Maresme central o el mot és viu en altres comarques. Qui en sàpiga més que jo, em doni llum, sisplau.

El que sí que em veig amb cor de proposar és la gènesi del mot. Probablement es tracta del verb signar ('assenyalar, indicar') reforçat amb el prefix re. D’antuvi, una nuvolada devia signar mal temps, i la polisèmia del verb mogué els parlants a singularitzar-lo per mitjà d’un morfema intensiu. Perquè, a més de significar ‘acció duplicada’, re- significa 'més intens' (com és el cas de remarcar versus marcar, remembrar/membrar, remolest/molest, repolit/polit, repropi/propi, ressec/sec...).

L’invent ha funcionat tan bé que ha generat sentits figurats que transporten creences avials, com quan un ninó plora escandalosament i algú diu: “Aquest nen resigna un mal dia”. I més que el podríem estirar, si volíem: per parlar de la nostra història, per exemple. I és que, als segles XVI i XVII, els núvols que planaven sobre la nació catalana resignaven mal temps. I del XVIII ençà no ha parat de pedregar sobre la nostra llengua i cultura, sobre la llibertat i la dignitat dels catalans. Servidor no em resigno que una paraula tan bella es faci fum. I a la pedregada, tampoc.

Lliçó d'astronomia a la manera de Carner

La lluna llunera és mentidera
i l’astre rei és, ben altrament,
simple, francot com ell sol.

Ella és freda com el marbre
i ell té un braser a la panxa,
glabre el nas i el cul roent.

Ell conjura tots els mals
fent sementera llum de blat i ella
d’un plegat n’ha tret la falç.

Vet aquí per què la lluna i el sol
no es poden veure.

"L'home sobrepassat", de JMa Uyà

¿Coneixeu Josep Maria Uyà? Servidor vaig tenir notícia d’ell i de la seva obra a través d’una entrevista que li van fer al Punt; treia dos llibres (L’home sobrepassat i La intempèrie metafísica de Macedonio Fernández [Documenta Universitària, 2009]) sobre filosofia i poesia; més ben dit, sobre el lloc en què la filosofia dóna pas a la poesia. Em vaig afanyar a comprar-los i de moment he llegit el primer. L’he mastegat amb lentitud, fruïció i profit. I he de dir que he sintonitzat des del primer moment amb Uyà, perquè el viatge que conta jo també l’he fet (partim dels mateixos supòsits i emproem cap al mateix horitzó buit). És un viatge (de la filosofia a la poesia) que Toni Ibàñez, verbigràcia, ha fet de manera rotunda i vistent.

Uyà té els nassos de parlar de metafísica i del paper que aquesta fa i deixa de fer en les nostres vides. Avui el comú no se’n recorda, però la metafísica era important; ho era quan existia, perquè donava valor al món físic; ho és ara que no existeix, perquè la seva absència fa surar sobre el no-res tot allò que és, ens aboca al reialme de Nihil i ens força a la intempèrie. L’arribada de Nihil ha posat fi a dos mil cinc-cents anys de filosofia –una mort anunciada– i ens ha retornat, perplexos, una mà al davant l’altra al darrere, al punt de partida.

Nihil ha vingut de la mà del burgès, del filòsof i del poeta (per aquest ordre). El primer fa veure que no se n’adona; el segon s’hi veu abocat vulgues no vulgues; el tercer mira, pensa, sent, accepta el misteri i cerca consol en la bellesa de dir-lo. La societat burgesa i comercial ha abolit la metafísica i ha omplert el buit amb tota la cort celestial del déu Diner. Això al burgès ja li va bé, però al filòsof i al poeta no: ells saben que la dimensió metafísica hi és (i endemés cal que hi sigui). N’hi ha rastres. Per exemple, sentim que l’ànima hi és però no la podem explicar, demostrar, objectivar: és un bocí de metafísica sentida. “Malgrat psicòlegs –escriu Uyà–, sensació i sentiment tenen un marge d’inexplicabilitat que s’intueix o es pateix, i que, podria ser, fa de cordó umbilical [...] cap a la metafísica”.

Un es demana si hi ha solució, si es pot bastir una metafísica que desafiï l’aplanadora coherència de Nihil. Uyà no ho sap i jo tampoc. Només hi ha una cosa clara: que hem aprendre a viure en la intempèrie. El de Sabadell esbossa un full de ruta que per força és precari: rebutjar l’escepticisme nihilista i buscar l’escepticisme ètic, alliberar-se de la sacralitat i guanyar la salut escèptica. ¿Sabrem fer-ho?