Sílvia Tarragona i la "Petita illa" d'Andrea Levy

Segur que els soferts lectors d’aquest breviari ja sabeu quina li van fer, dimecres passat, a la Sílvia Tarragona. L’Empar Moliner ho contava despús-ahir a l’última de l'Avui. Es veu que quan la periodista feia cap a les instal·lacions de Radio Nacional de España, a Madrid, un piquet informatiu li va fer saber que era una grassa i una catalana de merda, li van retreure que no s’incorporés a la jornada “de lluita”, i per donar ritme a la cosa la van estamenejar una mica. Ho heu llegit bé: li van dir grassa. No em digueu que no és gros.

En canvi, això de catalana de merda no sembla tan greu, potser perquè hi estem més avesats. Les vísceres celtibèriques han generat els seus clàssics, i aquest n’és un. Feu memòria del cèlebre “Todos los catalanes son una mierda” que va escandir el celebrat Luis Martínez de Galinsoga el 21 de juny de 1959, tot abandonant l’església de Sant Ildefons de Barcelona, després que mossèn Narcís Sagués comencés a sermonar en català. Aquesta ens ha quedat gravada perquè Galinsoga era qui era (director de La Vanguardia i hagiògraf de Franco), però si haguéssim d’inventariar totes les floretes d’aquest color dels milers de galinsoguets que congria Espanya, l’enciclopèdia Espasa no bastaria per encabir-les.

Però vaja, com que dramatitzar és massa fàcil i tot es deixa estirar per un cap literari, deixeu-me dir que el tràngol de la Tarragona s’assembla molt a alguns episodis de Petita illa, l’estupenda novel·la d’Andrea Levy sobre el racisme a l’Anglaterra del 1948. A mig llibre, Hortense, la protagonista jamaicana, fa un tomb per Londres amb la senyora Bligh, i cop en sec els arriben uns crits des de l’altra banda del carrer:

“Alts, ordinaris, escandalosos. «Una bruixa negra, una bruixa negra.» Són tres joves. Repenjats a la paret, criden fent embut amb les mans davant la boca.
-Ep, negrota.
-No en facis cas –diu la senyora Bligh.
-Que em parlen a mi? –li pregunto.
-Continua caminant, Hortense. –Però jo vull veure les cares d’aquells homes. Quina mena d’anglès pot cridar d’una manera tan grollera?
-Sí, tu, negra. Parlem amb tu. –S’aparten de la paret per quedar-se al marge de la vorera, movent les mans com bufons. […] Un panet mig menjat surt volant de la mà d’un d’ells i va a parar a l’espatlla de l’horrible abric de la senyora Bligh.
-Afanya’t, sisplau –em suplica la senyora Bligh. Té una taca d’oli a l’abric.”

¿Què, no noteu un cert aire de família entre els actors de l’escena londinenca del 1948 i la madrilenya del 2010? (Però jo és que encara me’n faig creus: li han dit grassa!)