La neu i nosaltres

Temps era temps, quan les cabres feien llana, el Pirineu era un verger que no havia tastat el fred. La primera neu va caure sobre les muntanyes com una maledicció: les pastures desaparegueren mesos llargs dessota aquell càstig blanc i la vida va tornar molt puta. A les terres de pravall -si no gelava- la neu sí que era benefactora, per tal com amarava la terra a pleret i omplia els aqüífers. I amb la mutació d’aquella Catalunya rural en un país urbà de totes totes i de cap a cap, la nostra relació amb el blanc element també va canviar.

Avui la neu ens estova, ens entendreix i ens entusiasma. Si més no, així ho sentim els pobladors de la conca mediterrània, que acollim les primeres volves com s’acull un present dels reis màgics: amb els ulls mirallejants d’un infant. I és que la neu, insòlita, efímera, ens parla de la innocència que vam perdre un mal dia, no sabem quan ni com.

Ens estova, sí, perquè els flocs operen en el nostre esperit una mena d’osmosi per la qual ens fem ninots de neu i esdevenim els ingenus personatges d’un conte d’hivern. Sota els borrallons, o separats de la cortina de voliaines rere un vidre moll, ens fa l’efecte que som més bons que no som.

Ens entendreix, sí, perquè tot al voltant nostre el món s’ablaneix (salvades les angulositats i les verticalitats de ciment on la neu passa de llis) i ens sentim talment llevat dins la molla d’un gran pa de pagès reblert de crostes; i a més ens commou assistir a l’espectacle de la bellesa més fràgil, i ens meravella la pacífica, la inútil invasió dels cristalls tous.

I ens entusiasma perquè la neu ens transporta a un país de llegenda escrit amb caràcters blanquíssims, com si el cel tingués de sobte una vel·leïtat literària, un rampell una mica xaró i li vagués d’enfarinar un pastís de gleva i asfalt, com deixant constància que la innocència també és d’aquest món i que un dia trobarà la manera de brollar i de donar-se a qui vulgui tenir set.