Humor català extint

David Estrada Luttikhuizen és doctor en humor. No és broma: l’any passat es va doctorar amb una tesi sobre l’humor en la literatura infantil i juvenil catalana. En David i un servidor llaurem el mateix tros: ell sembra anglès, jo català, i surt el que surt. L’altre dia el van entrevistar al Punt i en va amollar una que mig sabem, però no hem sospesat prou: “l’humor català està en greu perill d’extinció”. I quan el periodista li’n demana la raó, en David respon que “a principi del segle XX hi havia uns recursos molt potents que ara no hi són. La influència de l’espanyol és tan gran, que per fer gràcia els adolescents calquen expressions castellanes, i és un humor més dur, més bèstia. La gent que és més gran ja no es preocupa de generar bellesa amb la llengua”.

En David té més raó que sant Hilari, patró de la hilaritat. Adonar-se’n costa poc. L’humor espanyol és dreturer, visceral, brusc, rude, mascle, estrepitós, destraler; és un humor fet d’explícits, estirabots i excessos. L’humor dels forts. Altrament, l’humor català és (era) tendre, irònic, mental, tragicòmic, jogasser, desmitificador, metalingüístic, sarcàstic; era un humor que es complaïa en la paradoxa i li cercava les pessigolles al dolor. L’humor dels febles. En Capri i la primera Trinca van ser els darrers exponents mediàtics d’aquest humor nostre; tot seguit, l’Eugeni ja barrejava humor espanyol i català (però la gràcia pivotava sobre el primer); i després va venir Buenafuente (tan mimat a TV3), que feia humor espanyol en bilingüe. El pendís cap a la mort –anunciada– del nostre humor nacional. I si encara no ho veieu clar, vejats aquesta que m’ha contat en David:

“-Però, com pot ser que vinguem del mico?
-Sí, home: de mica en mica.”

Ara no se’n fan, d’acudits com aquest: perquè això és català, ja no existeix, i si ho dius ja no fa gràcia. Aviat tindrem un estat propi, sí, però riurem en espanyol.