divendres, 26 de març del 2010

Humor català extint

David Estrada Luttikhuizen és doctor en humor. No és broma: l’any passat es va doctorar amb una tesi sobre l’humor en la literatura infantil i juvenil catalana. En David i un servidor llaurem el mateix tros: ell sembra anglès, jo català, i surt el que surt. L’altre dia el van entrevistar al Punt i en va amollar una que mig sabem, però no hem sospesat prou: “l’humor català està en greu perill d’extinció”. I quan el periodista li’n demana la raó, en David respon que “a principi del segle XX hi havia uns recursos molt potents que ara no hi són. La influència de l’espanyol és tan gran, que per fer gràcia els adolescents calquen expressions castellanes, i és un humor més dur, més bèstia. La gent que és més gran ja no es preocupa de generar bellesa amb la llengua”.

En David té més raó que sant Hilari, patró de la hilaritat. Adonar-se’n costa poc. L’humor espanyol és dreturer, visceral, brusc, rude, mascle, estrepitós, destraler; és un humor fet d’explícits, estirabots i excessos. L’humor dels forts. Altrament, l’humor català és (era) tendre, irònic, mental, tragicòmic, jogasser, desmitificador, metalingüístic, sarcàstic; era un humor que es complaïa en la paradoxa i li cercava les pessigolles al dolor. L’humor dels febles. En Capri i la primera Trinca van ser els darrers exponents mediàtics d’aquest humor nostre; tot seguit, l’Eugeni ja barrejava humor espanyol i català (però la gràcia pivotava sobre el primer); i després va venir Buenafuente (tan mimat a TV3), que feia humor espanyol en bilingüe. El pendís cap a la mort –anunciada– del nostre humor nacional. I si encara no ho veieu clar, vejats aquesta que m’ha contat en David:

“-Però, com pot ser que vinguem del mico?
-Sí, home: de mica en mica.”

Ara no se’n fan, d’acudits com aquest: perquè això és català, ja no existeix, i si ho dius ja no fa gràcia. Aviat tindrem un estat propi, sí, però riurem en espanyol.

2 comentaris:

Jordi ha dit...

Joan,

El pròleg de Carner a "L'any que ve" de Trabal és una cosa divertidíssima (tant com els acudits del llibre). S'hi defineix l'humor català com el que es basa en l'automatisme de les paraules òbvies...

D'altra banda, ara tenim en xarxa moltes de les revistes satíriques del primer terç del segle XX digitalitzades al portal ARCA. És un plaer fullejar el "Cu-cut!" o "Cuca fera", o "El be negre", encara que se'ns escapin moltes coses de context. Tens el riure assegurat.

Records!

Jordi

Joan Calsapeu ha dit...

Jordi, gràcies per la informació. No l'he llegit, aquest llibre de Trabal, i no en sabia res del pròleg de Carner: ho buscaré.

Pel que fa a les revistes satíriques, em constava que s'estaven digitalitzant i ara sé per on he d'entrar. Gràcies de nou, doncs.

Però el re de la cosa és que, per a riure en català, ens hem de refugiar en les revistes de l'any vuit. Que ara són un consol digital, ves per on.