Núria

L’últim cop que vaig pujar a Núria vaig dormir en un iglú, sobre un matalàs de neu premuda. Érem joves i animosos. Ara ja no sóc jove i malavejo per no desanimar-me. Dijous hi vam tornar, però aquesta volta estàvem còmodament instal·lats en una habitació de l’Hotel Vall de Núria. On no hi falta de res. La quantitat de serveis que s’arraïmen al voltant del santuari és impressionant –excessiva, pel meu gust.

De tota manera, el seny i el bon gust prevalen. L’entorn està preservat, les instal·lacions per als esquiadors són modestes, els cotxes no hi fan cap ni s’hi acosten –només poden arribar a Queralbs–, el cremallera és un transport net, i les muntanyes tenen la gerdor i la grandiositat verdaguerianes que pertoca. A la vall, l’espai hi és ocupat amb pulcritud, contenció i ordre, com plaïa als noucentistes. Si Guerau de Liost hagués viscut uns anys més (va morir el 1933, dos anys després que s’inaugurés el cremallera), probablement ara Núria faria costat al Montseny en tant que mite de la naturalesa acotiada.

Un dels espais que criden l’atenció a l’Hotel de la vall és la Sala de l’Estatut de Núria; una estança noble on hi ha una exposició de cartells catalans dels anys 1931 i 1932, i un plafó, il·lustrat, que conta la història de l’elaboració i l’aprovació dels dos primers estatuts d’Autonomia de Catalunya: el de Núria (1931) i la versió adulterada que les Corts espanyoles van perpetrar l’any següent. Repassar la història d’aquells fets és com viure el present dues vegades, i serveix per constatar que Espanya s’assembla penosament a si mateixa.

L’Estatut dit de Núria va ser redactat el juny de 1931 a la cambra 202 de l’Hotel (que correspon a l’actual habitació 225) pels independents Jaume Carner i Pere Coromines, Rafael Campalans (USC), Martí Esteve (ACR/PCR), i per Josep Dencàs i Antoni Xirau (tots dos d’ERC). Aquell avantprojecte feia de Catalunya “un Estat autònom dintre la República espanyola” (art. 1), i establia que “la llengua catalana serà l’oficial a Catalunya, però en les relacions amb el Govern de la República serà oficial la llengua castellana”, alhora que garantia “el dret dels ciutadans de llengua materna castellana a servir-se’n personalment davant els tribunals de justícia i davant els òrgans de l’administració” (art. 5). El 1932, aquell “Estat autònom” s’esbravà en forma de “regió autònoma”, i l’oficialitat preeminent del català es reduí a una cooficialitat català/espanyol que primava la segona llengua per la via del control estatal del sistema educatiu.

En fi, la història és coneguda. Però els pinyacs que desmanegaren l’Estatut, potser no tant. A la dita Sala de Núria s’expliquen prou bé. D’entrada, al juliol-agost de 1931 l’avantprojecte de Núria va ser discutit amb el govern espanyol amb “una gran cordialitat” -¿us sona de res, això? D’altra banda, el 2 d’agost el projecte d’Estatut va ser sotmès a referèndum, després d’«una campanya propagandística molt intensa», i aprovat per una majoria molt àmplia (del 73% a Barcelona i a les comarques veïnes, del 77% a Lleida i Tarragona, i del 78% a Girona). Dades que contrasten, però, amb la visió de Xammar, segons el qual “el plebiscit es va desenvolupar en un deplorable ambient d’indiferència general”. A les Corts, la discussió de l’Estatut comença el maig de 1932, s’allarga fins al setembre, i a la fi és aprovat per 214 vots a favor, 24 en contra i un centenar d’abstencions. “El text de Núria –fa el plafó de l’Hotel– fou retallat i aigualit. Els temes que van suscitar més interès i van donar lloc a més intervencions dels diputats, van ser la llengua catalana i l’ensenyament, l’ordre públic, les finances, l’administració de justícia, la presència de l’Estat espanyol a Catalunya i el «problema catalán», és a dir, el plet històric entre Catalunya i l’Estat i les relacions Catalunya-Espanya”. ¿Que us xiulen les orelles? Les bacinades que es digueren aquells mesos les recollí Francesc Ferrer i Gironès a La persecució política de la llengua catalana (Ed. 62).

Però les semblances –els calcs!– amb el viacrucis de l’Estatut actual no acaben aquí: si contra aquell Estatut hi hagué el pronunciamiento de Sanjurjo (agost 1932), contra l’actual es pronuncià el teniente general José Mena (febrer 2008). I, així com l’Estatut dels anys trenta no mogué la llosa de l’espoli fiscal, tampoc es mou ara, amb l’ensarronada del nou [?] finançament. El text que trobareu a Núria és didàctic... i tristament actual: “La Hisenda de la Generalitat era pobra. No tenia prou recursos i els serveis públics se n’havien de ressentir. Era una autonomia més política que econòmica. El 1930, Catalunya, amb una població aproximada de l’11,1% del total d’Espanya, donava a l’Estat un 21,5% del seu pressupost. L’Estatut no canvià aquesta situació.”

Setanta-set anys després, Catalunya ha canviat molt; Espanya, poc; i la relació entre l’una i l’altra, gens.