Va ser la setmana passada. Laia Noguera i Clofent recollia, a Girona, el Miquel de Palol de Poesia, un dels premis que la Fundació Prudenci Bertrana atorga de fa ja trenta-dos anys. Just fa quatre dies que la Laia va recitar en el meu poble, i la gent va xalar. I ara he tingut el privilegi de llegir el treball premiat, Triomf, seixanta poemes repartits en dos ramats: 27 a “Triomf” i 33 a “Estralls”. Poemes, tots, que tenen parents musicals. No puc judicar la vàlua del primer falcat: només puc dir que els poemes han passat volant per damunt meu i cap projectil no m’ha ferit. En canvi, puc dir que la segona rabera sí que m’ha commòs: m’ha agradat.
Potser convé advertir que el recull de la Laia no té res a veure amb els Triomfs de Petrarca –ella admet que no els tenia presents. Si en Petrarca hi ha un encadenament de triomfs successius i eliminatoris (del Pudor sobre l’Amor, de la Mort sobre el Pudor, de la Fama sobre la Mort, del Temps sobre la Fama i finalment de l’Eternitat sobre tots els anteriors), en Noguera hi ha un únic triomf, el de la vida en la seva complexitat i plenitud, de la qual la mort és un ingredient més. A tot estirar, un dels pocs paral·lelismes que podem trobar entre ambdues obres potser està en aquest vers que la Descarnada diu a Laura: “A vosaltres que tant estimeu la vida, ara m’adreço”. Però deixem Petrarca tranquil.
Hi ha poetes que escriuen versos perquè tinguin sobretot lectors, i n’hi ha que els escriuen perquè tinguin sobretot oients (Riba, Bartra, Brodsky, són del primer grup; Wordsworth, Yeats, Toni Ibàñez, pertanyen al segon). Laia Noguera s’inscriu clarament en aquest segon grup. La jove poeta tria les paraules pensant en la música que transporten i en el seu potencial dramàtic. Aquesta preocupació per la musicalitat i per la “teatralitat” convida a dir els versos damunt d’un empotissat, cosa que dóna joc... però tal opció entranya un perill: que la cadència veli les idees. I crec, modestament –no t’enfadis, Laia–, que aquest perill s’ha fet present en el primer bloc.
Però no pas en el segon. A “Estralls” hi ha una veu reflexiva que es reconcilia amb la vida i la celebra, a pesar que “Tota l’estona és el final. Una certesa”. Les esquerdes de viure (el dolor, el buit, l’absurd) hi són, però la Laia les conjura amb unes poques paraules: “Hi ha les esquerdes a les parets. / És per això que t’agafo la mà”. L'amor, doncs, és una de les claus. L'altra clau és l'acceptació (que cal no confondre amb el conservadurisme): es tracta de permetre que passi allò que ha de passar, deixar que llisqui i sentir la carícia dels refrecs, obrir els porus a la sensualitat del món: “Som pedres. Ens deixem caure”. Hi ha algun vers final que fluixeja (“Viure és una capsa buida”), però els versos reeixits són majoria, com aquest: “No crec en l’absurd”, que condensa el rebuig de tota una manera existencialista, amargosa, d’estar en el món. És el bo i millor que he llegit de la Laia. Ho deixo aquí i us mostro un dels poemes del recull (d'"Estralls"), que aviat publicarà Columna:
IX
El mite minúscul amb què intentes ancorar-te.
El que pesa és preguntar, alçar la pedra per parlar amb la pedra i, a la fi,
el xiscle que esberla.
Així vas arribar al portal on t’esperava.
Era de nit i el mite era verge.
(Laia Noguera, Triomf, inèdit.)
[VINDRÀ L'HORA DE JUTJAR-ME...]
Fa 4 hores
6 comentaris:
És aquesta noia de la foto???? però, es pot saber quants anys té?? si sembla una adolescent... i encara em pregunto... si ella a la seva tendra edat escriu així i ha guanyat aquest premi... es pot saber què nassos he fet jo fins ara amb la meva vida? (es nota que cada vegada em queda menys pels quaranta, oi? :-)
La Laia té vint-i-sis anys (és nascuda al 83). Però no pateixis, Núria: quan facis les quatre creus, aquest neguit teu es fondrà. I ho agrairàs. I sabràs que tens molts anys per davant. Però que ja no s'hi val de perdre el temps.
gràcies pels consells, Joan, sàpigues que avui em queden dos mesos justos per complir-los :-) Dedueixo pel que dius que a partir de llavors hauré d'anar per feina!
Me n'alegro. Vaig quedar prendat de la seva poesia ara fa quatre dies, també. Encara em ressonen les seves paraules. I això, en aquests temps, ja és ben bé prou!.
El temps sempre el perdrem ... hauríem d'intentar, però, no malbaratar-lo, àdhuc ens encalci. De totes maneres no hem de consentir que sia la mesura de les coses! M'agrada no confondre temps i edat!
Hola, Joan!
Moltes gràcies per la crítica! Estic contenta que, tot i que hi ha bastantes coses del llibre que no t'acaben de fer el pes o que no et diuen gaire res, igualment el valoris positivament. També m'alegro que hagis llegit el llibre de cap a peus i que l'hagis entès tan bé. I que hagis tingut ganes de parlar-ne.
Espero que ens veiem aviat.
Una abraçada!
Laia
Hola, Laia!
No es mereixen. ¿Saps que tinc com una recança? Tinc la sensació de no haver-la encertat, escrivint aquestes quatre ratlles sobre el teu recull: d’haver-me precipitat, de no haver estat prou just. La segona part m’ha agradat molt: la trobo molt bona. La primera part… és més innovadora, demana més atenció, i em sembla que si n’hagués fet la segona lectura (que és el que s’ha de fer en aquests casos) sí que hi hagués entrat. Sigui com sigui, em refermo en el que he escrit abans: aquí hi ha uns poemes formidables, crescuts, els millors que he llegit de la Laia Noguera.
Fins aviat.
Publica un comentari a l'entrada