Sóc el resultat d’una tripla reducció: en primer lloc, la reducció que el món experimenta dins meu; en segon lloc, la reducció que els altres fan de jo; en tercer lloc, la reducció que jo faig de mi. Simplificant el món, minvo, car sóc món; seguidament, els altres m’embudellen, i per postres jo m’hi avinc. La màxima responsabilitat de l’empoquiment recau, doncs, sobre les meves espatlles. És tan fàcil assumir un rol i deixar que et dugui a collibè!Fóra bonic retornar a les persones la riquesa d’esperit que els pertoca, si és que la reclamen. Vet aquí un propòsit noble: escapar dels cercles reductors, esdevenir centrífugs, desplegar-nos com les espires d’un petard que després d’enlairar-se esclata i fugaçment il·lumina la nit, i reposadament davalla en forma d’espurnes satisfetes i cansades.
Però donar joc a la nostra complexitat interna és difícil. Perquè ens fa pànic descobrir que no som genuïns, mirar cap endins i trobar-hi poca cosa. Perquè ens aborrona veure’ns plens de gent que no són jo. Perquè les contradiccions empalleguen i els clixés són confortables. Perquè és impertinent amoïnar els altres, que no toleren bé els esperits escàpols.
Això, potser només ho saben fer els poetes. Alguns poetes.
3 comentaris:
i doncs? tots sabem que no en som pas de genuïns, però quina importància té? si un no esclata com uns focs artificials "marxarà" sense fer-ho i ves! què vols que et digui! a no ser que tinguis un "més enllà" garantit ...
Mentre puguis fer vies verdes i travesses pel Pirineu (o per on sigui), menjar i pair bé,i fer un clau de tant en tant... llavors sí, tens raó, i un es pot ben estar de collonades.
No cal patir-hi, un dia els cadells creixen i et pots permetre el luxe de sortir per la porta, mirar-te'ls i dir allò tan nostrat: "que sus den" ^^, això si tot va com cal, sinó, és més complicat, però sé que hi ha succedanis.
Publica un comentari a l'entrada