El mite de la justícia

Tothom qui té ulls a la cara, orelles als costats i un cervell actiu sap que el sintagma “justícia espanyola” és un oxímoron. Però és massa fàcil desacreditar la justícia espanyola –entre altres raons, perquè es desacredita ella sola. L’operació no té cap mèrit. A més a més, la dita conclusió, essent certa, pot no ser justa. Perquè, vejam: ¿que existeixen, posem per cas, la justícia tailandesa, la txadiana, o la nord-americana? Convindreu amb mi que l’etiqueta nacional deu ser certa, però la justícia... ho és? ¿Algú em sap dir què cosa és la justícia? Estat de dret no és pas sinònim de justícia, sinó que li és un sine qua non. Ja tindríem molt de guanyat si aquest requisit hi fos! Hi ha països en què l’Estat de dret té una aparença que aquí no té ni que s’hi posi en Miquel Barceló amb totes les brotxes regalimant. Vaja, que Espanya, essent un lloc on la justícia és una broma de mal gust, i on l’Estat de dret està més tort que una u, no és cap excepció en el món i la bolla. Quan vol semblar-ho, la justícia és mentida, i quan no vol semblar-ho, és veritat que no ho sembla, ni ho és.

En aquest bugat hi ha un embull de ca l’ample. Vós que llegiu aquestes retxes, ¿us sentiu tractat amb justícia? ¿Oi que ara sí i adés no? ¿I això què vol dir, que la justícia és un intermitent? Clar que no. Us sentiu tractat amb justícia quan us afavoreixen, i amb injustícia quan és el cas contrari. Però això no té res a veure amb la justícia, sinó amb els interessos. Quan algú decideix alguna cosa i la decisió sembla justa a algú, aital decisió no està pas inspirada per cap idea de justícia, sinó que és el resultat d’una correlació de forces per la qual, qui té una posició dominant, fa una concessió als altres per tal de mantenir-s’hi; i aquests altres tenen la sensació que s’ha fet una mica de justícia. Punt.

La justícia és una idea platònica que no projecta cap ombra sobre la terra. És un mite –necessari, sí. I, en tant que mite, és operatiu en la mesura que un (una societat) se’l creu. Talment un acte de fe. Quan aquesta credibilitat naufraga, quan la força de suggestió és nul·la, quan la fe es fon, vol dir que la crisi és profundíssima: que hi ha una crisi d’Estat, de valors, de model de societat, de civilització i de convivència. Vejats Espanya.