“L’anglès internacionalitzat és absolutament dessaborit, és un idioma sense memòria”, diu William Rowe, poeta, traductor i professor de la Universitat de Londres (Avui, 11/3/09). Llegeixo aquestes paraules de Rowe i em xiulen les orelles. Perquè el català també s’ha convertit en una llengua sense memòria. El català escolar i mediàtic –si tal cosa existeix– és un reflex dessaborit del català espanyolitzat que es parla –quan es parla– al carrer. El català empobrit, adulterat i embastardit que castiga les nostres orelles és una llengua buida de memòria: un codi sense xulla, sense res que mai ni enlloc tingui valor positiu, sense xoplucs ni xambes ni jócs, sense girs genuïns ni parèmies autòctones –sense díctics nacionals, en definitiva. Una llengua amb la identitat extirpada. Un estaquirot cagat dels ocells. Un ase dels cops que ni bramar, no gosa.La llengua és la Casa Gran dels vius i dels morts, l’indret on els uns i els altres parlem de les nostres coses i fem vida comunitària. Sense aquells, els morts no són sinó carronya; sense aquests, els vius no som ningú. Els morts que viuen dins la llengua són la vida i el futur de la llengua i del poble que la parla. I la llengua que compartim és la memòria mateixa. Hi és registrat tot: la por i el dolor dels avantpassats, la fe i la descreença, els mites i les esperances de les generacions que ens han precedit, el món moral en ple dels ancestres.
Expulsats de la llengua, avui els morts són més morts que mai. I els vius gairebé no fem ni ombra.
2 comentaris:
Vaig pensar el mateix que tu en anar llegint l'entrevista.
Després vaig recordar -tu en dones detalls- que la llengua descriu el món i el reflecteix, rarament el crea; potser en algun moment ho intenta. I vaig pensar que el món s'empobria i poca cosa es podia fer per canviar-lo.
L'entrevista d'en David Castillo a en Rowe és per sucar-hi pa. Però clar, els angloparlants es poden doldre de l'empobriment de la seva llengua sense vessar llàgrimes de sang. Ja els voldria per a mi, els seus problemes.
Nosaltres, els catalans, suportem això i més, se'ns ajunta tot: els lladrucs sense substància, totes les puces del món i les guitzes que ens pega l'amo. I ens ho deixem fer tot, ens aferrem a la dignitat que hi ha en la feblesa i la portem a les cotes més ultrades. Qualsevol que ens miri trobarà que hi passem gust, que som masoquistes, i que encara ens passa poc. I tindrà raó.
Publica un comentari a l'entrada