Un amic meu va dinar, el passat 25 de desembre, en un xinès. Estava sol i el menú era l’habitual: el va trobar bo. La seva dona i un fill eren amb la família –la d’ella–, i els altres fills eren per aquests mons de Déu. Si ho arribo a saber, me n’hi vaig: els restaurants xinesos que hi ha a Catalunya solen tenir una relació qualitat-preu més que acceptable, i el dia de Nadal segur que no cal fer reserva. Ho hauria fet no només per amistat, sinó per amor malaltís a la literatura: quan la vida s’assembla a un poema o a una novel·la, llavors l’adoro, se m’endú.L’any que ve potser en serem dos, el dia de Nadal, en el xinès. La dona rabiarà, hi haurà una crisi sonada, però crec que la relació ho resistirà. La temptació és massa gran...
2 comentaris:
Joan, doncs em sembla que el que va viure el teu amic podria ser l'origen d'un relat magnífic (més que no pas el suggeriment d'una invitació per a l'any que ve: vaja, jo, el dia de Nadal, no me n'hi aniria, a un "xino"). M'ho apunto. En comptes d'ànec amb prunes, de sopa d'escudella amb galets, "pollo agridulce" i delícies "chop-suey". L'efecte d'estranyament sobre el "nostre Nadal" és formidable. Una abraçada des del Penedès.
Una abraçada des del Maresme, Jordi. Em faria molta il·lusió que de l'experiència del meu amic en sortís un relat. La situació és molt suggerent, és "literària" per ella mateixa: és per sucar-hi... la ploma.
Publica un comentari a l'entrada