La profecia de Flaubert

No he llegit la correspondència de Flaubert. Però els qui ho han fet diuen que l’escriptor es descorda amb consideracions abruptes i genials sobre el gènere humà. Enrique Vila-Matas ens en mostra uns retalls, en el Dietario voluble, que són per mullar-hi pa. A les seves cartes, el novel·lista s’aborronava de l’estupidesa universal i augurava una gran inflació d’aquest fenomen. Vegeu-ho:

“El món es tornarà tremendament imbècil. Durant els pròxims anys, la cosa resultarà molt avorrida. És una sort que visquem ara i no més tard.” (1850)

“La infinita estupidesa de les masses em torna indulgent amb les individualitats, per molt odioses que puguin arribar a ser.”

“Arribarà un temps en què tothom s’haurà convertit en home de negocis (llavors, gràcies a Déu, ja seré mort). Els nostres nebots ho passaran pitjor. Les generacions futures seran d’una tremenda grosseria.”

Un segle i mig més tard, sembla obligat admetre que Flaubert la va encertar. Tots els indicadors confirmen la seva profecia. I entremig, a pesar d’això, els estudis sobre l’estupidesa no han proliferat. Walter B. Pitkin va publicar el 1934 Una breu introducció a la història de l’estupidesa humana (de tres-centes pàgines), i l’autor ja s’adonava que el tema era inabastable. Pitkin opinava que quatre de cada cinc persones eren prou estúpides per a ser-hi considerades.

Però l’estudi més celebrat sobre aquesta matèria arribaria el 1988 de la mà del professor Carlo M. Cipolla, quan publicà Allegro ma non troppo, un llibre que conté un brillant assaig sobre l’estupidesa, en el qual establia les Cinc lleis de l’estupidesa humana (i un corol·lari). Us en faig memòria:

PRIMERA LLEI: Sempre subestimem el nombre de gent estúpida.

SEGONA LLEI: La probabilitat que una persona sigui estúpida és independent de qualsevol altra característica de la persona.

TERCERA LLEI (la d’Or): Una persona estúpida és algú que ocasiona dany a una altra persona, o a un grup de gent, sense aconseguir avantatges per a ella mateixa –i resultant fins i tot perjudicada.

QUARTA LLEI: La gent no estúpida sempre subestima el poder de causar dany de la gent estúpida. Tothora obliden que, en qualsevol moment i circumstància, el fet d’associar-se amb gent estúpida és, invariablement, un error costós.

CINQUENA LLEI: Una persona estúpida és la persona més perillosa que pot existir.

COROL·LARI: Una persona estúpida és més perillosa que un bandit.

Vuit anys més tard, el filòsof Giancarlo Livraghi reprenia la reflexió i afegia tres corol·laris a les lleis de Cipolla:

PRIMER COROL·LARI: Dins cada un de nosaltres hi ha un factor d’estupidesa, que sempre és més gran que no ens pensem.

SEGON COROL·LARI: Quan l'estupidesa d'una persona es combina amb l'estupidesa d'altres, l'impacte creix de manera geomètrica -ço és, per multiplicació (no addició) dels factors individuals d'estupidesa.

TERCER COROL·LARI: La combinació de la intel·ligència en diferents persones té menys impacte que la combinació de l'estupidesa.

Vet aquí el recorregut que hem fet en un segle i mig. Ara bé, hi ha un punt en què Flaubert i Cipolla discorden, i és que aquest considerava que el factor epsilon (estupidesa) és constant a través del temps i de l’espai, quan aquell vaticinava un gran creixement del dit factor. ¿Qui tenia raó? Servidor sóc massa estúpid per respondre aquesta pregunta, i per tant em limitaré a apuntar una intuïció.

D’una banda, deu passar que l’estupidesa dels estúpids strictu sensu està sobrealimentada per mitjans de comunicació amb continguts extraordinàriament estúpids, els quals prestigien i fan intensa, desvergonyida i precoç l’estupidesa; d’altra banda, el component d’estupidesa que hi ha en els no estúpids deu aflorar amb més facilitat per pura pressió ambiental.

Vaja, que sí, que Flaubert –malauradament– hi tocava.