dijous, 15 de gener del 2009

'De plata pur', de Josep M. Fulquet

Fa pocs dies vaig comentar la disputa que Josep M. Fulquet i Sam Abrams han mantingut a les planes de l’Avui en relació amb el penúltim poemari de Joan Margarit, Casa de misericòrdia. I em reca d’haver estat injust amb Fulquet. A l’últim paràgraf de la nota, servidor donava entenent que els articles de Fulquet semblaven motivats per l’enveja. Pensant-hi (i parlant-ne), crec que qui va foraviat sóc jo, i per tant rectifico. Me’n desdic. En Fulquet té tot el dret del món a qüestionar la vàlua dels versos de Margarit –hi ha raons per fer-ho, i parlar d’enveja ho trobo ara injust.

I encara he escrit una altra cosa que tampoc és justa: que “el darrer recull de versos de Fulquet, De plata pur, ha passat per les llibreries amb molta pena i poca glòria”. Que em penedeixo d’haver escrit això!, perquè sembla que menystingui els versos de Fulquet. I no és així –al contrari. La poesia es ven poc –i la bona poesia encara menys-, de manera que el volum de vendes d’un poemari no és indicador de la seva qualitat. Ara he rellegit De plata pur i em ve de gust explicar per què crec que és molt bo.

El darrer volum de versos de Fulquet s’ha cuinat a foc lent –el poemari anterior, Platges de temps, data del 1980. Un llarg silenci en cerca d’una «veu» adequada que es desmarqui dels arguments estereotipats, els temes recurrents, l’autobiografisme i la filosofia d’estar per casa. Una veu nova, equilibrada i continguda, que parla a De plata pur. Els temes del recull són el temps, la memòria, el dolor i la mort, la impietat amb què el temps devora allò que resta. La tradició en què s’inscriu és la d’Ungaretti, Riba i Valéry. Els poemes són formalment impecables i de bella sonoritat. La majoria de les imatges posen en relació un ens material, concret, amb una abstracció que quasi sempre és la mort (com si el poeta ens ensenyés una badiella a l’inrevés); unes imatges que tenen llum i color: gris perla, el color de la vida que s’esblaima lliscant cap a la cendra. La majoria de poemes dialoguen amb els mestres (Shakespeare, R. Lowell, J. R. Jiménez, Riba…), els quals fan acte de presència per mitjà d’un vers introductori. El pes de la tradició és important. De plata pur és un feix de versos magnífic que cal assaborir així com s’han gestat: amb lentitud. Vegeu-ne un poema i valoreu-lo vosaltres mateixos:

Tempo, fuggitivo tremito
G. Ungaretti

Et venç,
no redimit, el temps
en què t’has disgregat
de ser, i temptes,
il·lusió de tu mateix,
el va exercici del dolor,
de plata pur.”

(Josep M. Fulquet, De plata pur, Angle, 2007, p. 21.)

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Aquest post segurament que fa justícia a la poesia d'en Fulquet -que no coneixia fins ara, o que no recordo tot i que potser un dia vaig llegir-la en un parell de llibrets que he trobat de fa molt temps abandonats en el prestatge corresponent- però sobretot t'honora a tu perquè rectifiques una cosa que tenies tot el dret a escriure però que era gratuïtament cruel i probablement també inexacta.

En qualsevol cas els versos d'en Fulquet que reprodueixes fan venir ganes de llegir-los, moltes més ganes que de llegir els potser molt venuts però en general fluixos, redundants, buits, afectats, impostats, pedants, insofribles poemes d'en Margarit.

Ep, a parer meu!

Joan Calsapeu ha dit...

Segurament m'he llegit els poemes de Margarit amb ulls poc crítics (amb ganes de mirar-los bé). Ara, els versos d'en Fulquet sí que tenen una solidesa, una profunditat i una saó admirables.