L'ESO i el nibell C de catalá

Ola! Tinc quinse añs i astic a punt de acabar cuart de ESO, yupi! I astic mol cuntent perque m’an dit q’amb el titol de ESO tindre el nibell C de catalá. Es per axò que ascric aquestes ralles: per fel·licitar al canceller Arnest Maragay, que bol el milló per nusaltres i axí, am el nibell C, ja podre se funsionari o tipu cosa axí, perque portu mols añs estudian catalá i hara que grasies a la ESO ja en se, dons ja tinc el nibell C i pug fé feinas de no cançarme i arribá a la hora que vulgi i si fatx alguna falta dons per ‘xò ial correctó ortrográfic y está molt be que tots tingem el nibell C perque no pot sé que hagi gent que desprès de estudiar tan haguin de estudiá catalá de grants, que si no’ns hu posen fásil quedarem tirats i tindrem que estudiar.


(DOGC núm. 4168, 6/7/2004, Ordre PRE/228/2004 [vigent], del Departament de Presidència, sobre els títols, diplomes i certificats equivalents als certificats de coneixements de català de la Secretaria de Política Lingüística.)

Nyèbits

Si, en una merceria del centre o l’eixample de Mataró, demaneu nyèbits, entendran perfectament el que voleu: tanques metàl·liques rodones a pressió. I sense arrufar el nas, perquè a la capital del Maresme nyèbit és, amb el significat predit, paraula normalíssima. Emperò, cap diccionari no recull aquesta accepció. El primer diccionari que registra l’entrada nyèbit és l’Aguiló (1915), amb el sema ‘trinxeraire’. Quan el 1932 es publica el Fabra, el significat hi apareix més precisat: ‘Noi que va perdut pels carrers, dit despectivament d’una persona que no té la menor distinció, gens de sentiments elevats’. D’aleshores ençà, tots els diccionaris no han fet sinó versionar, en aquest punt, el Fabra. I així matex féu Ramon Monton quan va publicar El nyèbit (Proa, 2003), talment una novel·la picaresca, el protagonista de la qual és un fill de meretriu i de pare incert, un no-ningú que malda per sobreviure a l’Europa convulsa del segle XVII. Coromines (DELc) no sap quin és l’origen del mot. Però l'Alcover-Moll recull una accepció que pot donar raó de l’ús mataroní: ‘llautó, en el llenguatge dels drapaires i trinxeraires barcelonins’.

El cas és que no em consta que el nyèbit, com a gadget, sigui conegut fora de Mataró. ¿Hi ha cap altre lloc on signifiqui ‘tanca a pressió’? ¿Algú en sap res? ¿Hem de considerar aquest mot un endemisme mataroní?

Benezul i Veneçuela

Sempre ens han explicat que el nom de Venezuela prové de la ciutat italiana de Venècia pel fet que els conqueridors espanyols, en veure aquell país, hi van trobar una gran semblança amb el paisatge. Doncs ara és arribada l’hora dels descreguts. Perquè els amics de la Fundació d’Estudis Històrics de Catalunya han localitzat alguns mapes antics [vegeu-ne tres] en els quals el nom del territori és Benezul; són els mateixos mapes que anomenen Venetia la ciutat europea de l’Adriàtic. I clar, això no lliga: ¿per què hi ha escrit Benezul amb be alta si vol ser una variant de Venècia? ¿I per què Benezul i no directament Benezuela?

La boira ha començat a esvair-se amb la troballa, a Internet, d’un text que parla d’un globus terraqüi de 1578, en el qual apareix el nom Miquel Benezul sobre l’actual territori de Veneçuela. Sembla, doncs, que el nom d’aquest senyor va donar lloc al corònim. Un home de cognom de vés a saber on, però de nom Miquel; si de cas no era català, la catalanització del nom indica que comandava una expedició catalana. ¿Era un geògraf o un prohom de la noblesa? Qui tingui cap notícia d’En Miquel Benezul, que piuli, per favor. (Els mapes i la troballa les dec a Joan Cavaller, que hi ha posat moltes hores.) Al web de la FEHC hi trobareu més informació.

Madame se meurt...

M’ha costat, però finalment he localitzat l’article en què Gabriel Ferrater vaticinava, l’any 1953 (Ínsula, núm. 95) la mort de la cultura catalana -en cursiva, sí, perquè d'això parla el poeta. Diu Ferrater (en espanyol): “la cultura catalana disposa encara, per al seu orgull tal vegada legítim i per a la seva complaença per ventura imprudent, d’una rica poesia; i la cultura catalana s’està morint”. La llengua va dins el paquet, sí, però la desfeta va enllà deçà de la llengua.

Ferrater inicia l’article evocant una conferència que Paul Valéry havia pronunciat a Barcelona vint-i-cinc anys enrere, en la qual membrava “el fantasma de la vella cultura occitana, morta de poesia, morta d’haver estat només poesia” i ens posava en guàrdia davant la insensatesa de fer de la poesia el fonament d’una cultura. Deia Valéry que “la poesia és, si un vol, la culminació d’una cultura; però les muntanyes no reposen als seus cims”. Sembla que el francès hi tocava, car avui vivim una estupenda florida poètica, però la cultura indígena de massa té el llevat fluix. Fins fa poc, les expressions populars de la cultura catalana havien estat majoritàries de llarg; i ara són una escorrialla, una caricatura d’allò que foren –mireu els jocs de la canalla, el lleure del jovent, les parèmies dels adults.

Com que no es vol embardissar, Ferrater aclareix que parla de cultura en el sentit ampli de “conjunt de totes les possibilitats d’intel·ligència d’una col·lectivitat”, atesta que “una cultura no pot morir” i mira d’explicar-se: “en dir que la cultura catalana es troba en trànsit de mort, volíem significar només que certes formes culturals s’esfumen l’una rere l’altra”. El lingüista i poeta no ho diu, però dóna entenent que la llengua és una d’aquestes formes.

Bé, de llavors ençà s’han escolat cinquanta-sis anys i el balanç de la cosa és que la cultura catalana culta produeix altíssima qualitat però és teca de pocs; que la cultura catalana popular també és minoritària i, a més, a les àrees urbanes va pels racons i només treu el nas en dates assenyalades; i, quant a la llengua, que es manté la transmissió intergeneracional, però es deturpa greument i cau a plom en l’ús social. ¿S’ha acomplert la profecia ferrateriana? Jo diria que encara no.

Soledats

Escriure és escoltar la soledat de dins. Llegir és escoltar les soledats de fora. Estimar és empeltar la pròpia soledat en la soledat d’algú altre. Som un vivàrium de solituds, ves, cadascú amb el seu nom inintel·ligible inscrit en una placa, ran de terra (talment arbusts que no saben mirar al cel i tanmateix n’esperen pluja, i si no plou segreguen fe); sols enmig de la congregació arbustiva. Al voltant nostre tot és mudança, tot compareix i fuig, menys la soledat, que hi és sempre; i ens acompanya, tothora, garingola ençà.

Recital d'Anna Hernández a Calella

És difícil no enamorar-se de la poesia d'Anna Hernández (Malgrat de Mar, 1974). Quan l’any passat vaig llegir Magnòlia en mà, vaig quedar-hi atrapat, i des de llavors procuro no perdre’m cap dels poemes que l’Anna dóna a conèixer per un o altre mitjà. Doncs bé, demà el bar-restaurant-centre cultural El Pla dels Encants, a Calella (de la Costa) ens convida a escoltar l’Anna recitant una selecció dels seus poemes. Els qui hi aneu sentireu peces de Magnòlia en mà, del projecte Croma i poètica dels objectes quotidians (un experiment pictoricopoètic que es cou a Arenys i s’ha empescat Pere Planells), i una mostra del recull inèdit Procés embrionari extern. Amb permís de l’Anna, us n’avanço un poema:

"ningú mai ha fet parar cap tren. tampoc no hi ha hagut cap tren per parar, ni cap barret d’infància. la gorra se la va endur el vent -això és una altra història– tanmateix, sempre buscant punts de fuga, sabent que aquí la perspectiva no existeix. però al cap i a la fi, en el fons, ningú mai va parar cap tren i tampoc no hi havia cap tren per parar ni cap barret d’infància. sí una nena"

El Pla dels Encants és al carrer d’Anselm Clavé, 46 (al costat de l’estació del tren). El recital serà el diumenge 26 d'abril, a les vuit del vespre. I en acabat, ja no cal pensar ni discutir on anar a sopar.

Nen que llegeix un poema en veu alta i s'equivoca

Som insegurs i molt vulnerables. En tenim consciència plena, però ens fa vergonya donar llum a les febleses –com és lògic: el combat atàvic per la supervivència dels individus i de l’espècie demana mostrar fortalesa allí on hi ha tovor. I és quan la vida ens vulnera en públic que l’empatia i la compassió s’activen. Per exemple. Un nen llegeix un poema davant el respectable i la vessa (s’embarbussa, s’encalla o emmudeix), s’enrojola i exhala una ranera mentre sonda el cervell en cerca dels mots extraviats. El seu tràngol desferma un ruixat de tendresa que s’infiltra part dedins els porus dels oïdors, es capbussa dins la sang i obra el miracle de la fraternitat humana, una commoció com una onada, una mena de meravellosa consanguinitat de l’ànima.