De la llengua i de la responsabilitat

El lipdub per la llengua ha quedat molt bé: dóna gust veure’l i sentir-lo, a ritme de Gossos. La major part de les persones que hi han participat són nouvingudes. Això és bo. Però hi ha una lectura possible que no ho és, bona. M’explicaré.

L’any passat va aparèixer en el meu tros una professora d’anglès, discreta, menuda i plantosa, que devia trentejar de feia poc. Substituïa algú. Un dia vaig tenir ocasió de conversar-hi, a soles. Em va dir que era de Màlaga i que feia dos anys que estava a Catalunya. Vaig quedar parat. Jo l’havia pres per una indígena de la Selva, pel cap baix, de tan rebé que parlava el català. La vaig felicitar. Llavors em va contar la seva diguem-ne història sociolingüística, que us resumiré tot seguit perquè és instructiva i té una moralitat d’allò més útil.

Aquesta noia –no en recordo el nom, ai– passava un dia per Catalunya i Cupido la va ferir amb la fletxa. Va buscar la manera de trobar feina per aquí, va veure una via possible com a professora de secundària i es va posar a estudiar el nivell C de català amb moltes ganes. Va passar les proves, obtingué el certificat i de seguida la van requerir com a professora substituta d’anglès. Amb el seu xicot s’havien conegut en castellà, i doncs aquesta era la llengua de la parella.

Però s’esqueia que, ultra la bellesa, els déus havien ornat la malaguenya amb una gran intel·ligència. La noia aviat va entendre quina mena de país és el nostre i què li han fet a la nostra llengua. I va fer un cop de cap. Li va ordenar al seu galindoi que fes el favor de parlar-li en català, que així ella també s’hi posaria. La relació va fer el tomb a favor del català. I ja no van saber emparaular-se en cap altra llengua. Quan eren a cals sogres de Màlaga, aquests es feien creus de sentir la filla parlant ara i adés com en Patufet a Riudellots. No ho haurien dit mai.

¿Oi que és bonica, la història? Doncs ara ve la part niala. I és ella qui se’n queixava: “Jo he fet els deures”, digué, “però no som els de fora els que hem de venir a salvar la llengua”. No li vaig donar la raó perquè la tenia tota, i sencera. La responsabilitat de salvar la llengua és dels aborígens, dels catalans que ho som per naixença. Som nosaltres que hem de donar la llengua als nouvinguts, no ells els que l’han d’anar a cercar. No pot ser que malaguenys, equatorians i marroquins ens l’hagin d’estirar amb unes tenalles. Ells ja se’n fan o se’n faran el càrrec, i empenyeran el carro perquè és just i normal que sigui així. Però els bous que suen, estiren i emmenen han de ser els nascuts aquí.