divendres, 29 d’abril del 2011

De la llengua i de la responsabilitat



El lipdub per la llengua ha quedat molt bé: dóna gust veure’l i sentir-lo, a ritme de Gossos. La major part de les persones que hi han participat són nouvingudes. Això és bo. Però hi ha una lectura possible que no ho és, bona. M’explicaré.

L’any passat va aparèixer en el meu tros una professora d’anglès, discreta, menuda i plantosa, que devia trentejar de feia poc. Substituïa algú. Un dia vaig tenir ocasió de conversar-hi, a soles. Em va dir que era de Màlaga i que feia dos anys que estava a Catalunya. Vaig quedar parat. Jo l’havia pres per una indígena de la Selva, pel cap baix, de tan rebé que parlava el català. La vaig felicitar. Llavors em va contar la seva diguem-ne història sociolingüística, que us resumiré tot seguit perquè és instructiva i té una moralitat d’allò més útil.

Aquesta noia –no en recordo el nom, ai– passava un dia per Catalunya i Cupido la va ferir amb la fletxa. Va buscar la manera de trobar feina per aquí, va veure una via possible com a professora de secundària i es va posar a estudiar el nivell C de català amb moltes ganes. Va passar les proves, obtingué el certificat i de seguida la van requerir com a professora substituta d’anglès. Amb el seu xicot s’havien conegut en castellà, i doncs aquesta era la llengua de la parella.

Però s’esqueia que, ultra la bellesa, els déus havien ornat la malaguenya amb una gran intel·ligència. La noia aviat va entendre quina mena de país és el nostre i què li han fet a la nostra llengua. I va fer un cop de cap. Li va ordenar al seu galindoi que fes el favor de parlar-li en català, que així ella també s’hi posaria. La relació va fer el tomb a favor del català. I ja no van saber emparaular-se en cap altra llengua. Quan eren a cals sogres de Màlaga, aquests es feien creus de sentir la filla parlant ara i adés com en Patufet a Riudellots. No ho haurien dit mai.

¿Oi que és bonica, la història? Doncs ara ve la part niala. I és ella qui se’n queixava: “Jo he fet els deures”, digué, “però no som els de fora els que hem de venir a salvar la llengua”. No li vaig donar la raó perquè la tenia tota, i sencera. La responsabilitat de salvar la llengua és dels aborígens, dels catalans que ho som per naixença. Som nosaltres que hem de donar la llengua als nouvinguts, no ells els que l’han d’anar a cercar. No pot ser que malaguenys, equatorians i marroquins ens l’hagin d’estirar amb unes tenalles. Ells ja se’n fan o se’n faran el càrrec, i empenyeran el carro perquè és just i normal que sigui així. Però els bous que suen, estiren i emmenen han de ser els nascuts aquí.

7 comentaris:

cira ha dit...

Trobo que tens tota la raó. Per cert, una curiositat. Íncola en llatí d'habitant d'un lloc (autócton) va acaba esdevenint una figura jurídica sínonim d'estranger. Una evolució semàntica molt interessant que té molt a veure amb la història colonial i imperialista de l'Imperi Romà....una llarga història.

Joan Calsapeu ha dit...

Anna, no tenia ni idea d'aquesta evolució semàntica. Gràcies. I ara que he consultat el diccionari de nou, trobo que el significat d'"íncola" és 'habitant d'un lloc'. Però, esclar, tan habitant és qui hi ha nascut com qui hi ha arribat. Per tant, entenc que el mot no és adequat, i el canvio per "aborigen".

Lior ha dit...

Us subcric plenament, però els aborigens tenim un handicap en la relació amb la nostra llengua. I això, qui ens ho cura? Jo sóc dels que no canvio de llengua (quasi...) mai, però no d'una forma natural. Un hispano parlant es queda més ample que llarg sense canviar de llengua, i encara el rar ets tu. A mi, i em sembla que a practicament tothom, em falta aquesta frescor.
Ah! I el lipdub x la independència és molt millor que aquest per la llengua!

cira ha dit...

Per ser més precisa: el tema concret és que els romans anomenaven incola aquells que habitavenles terres que ells conquerien. Els incola eren els aborígens i els romans els ciutadans (que arribaven de nou a aquella terra i que la convertien en pròpia). Així va anar convertint-se en un antónim de ciutadà i finalment, quan ja la història de la conquesta era llunyana i tots eren ciutadans romans, acabà convertint-se, simplement, en un sinònim d'estranger.

Joan Calsapeu ha dit...

Lior, la llengua sempre és artifici, i l'ús que en fem, qüestió d'hàbit. La naturalitat es construeix. A mi el que em fa estrany és parlar espanyol, per molt castellà que sigui el meu interlocutor.

Sandra Buxaderas Sans ha dit...

Touché. El meu marit, italià, parla perfectament el català i és més, sovint em corregeix. No ha viscut mai a Catalunya, per cert. Si l'ha après és per una qüestió tan senzilla com el fet que jo vaig començar a parlar-li en català, perquè és la llengua amb què millor expresso els meus sentiments. La llengua amb què em sento "com a casa".
Curiosament, catalans i no catalans aplaudeixen el meu marit en saber què ha après català, i a mi no em diuen ni mu pel fet que jo també he après italià. Ell i jo, però, hem fet exactament el mateix esforç...
Igualment, conec casos de noies casades amb estrangers que mai els diuen ni una paraula en català. I, quan el noi en qüestió fa tímids intents per aprendre la llengua d'ella, reben només com a resposta grans rialles, perquè la noia en qüestió té algun tipus de complex... conec un italià que viu a barcelona i em diu que jo sóc l'única que li parlo català. Això sí, molts dels seus amics que li parlen en castellà són suposadament independentistes! I jo que em pregunto: la independència, per a què la volem, si és per malmetre la nostra llengua?

Joan Calsapeu ha dit...

Jo em faig la mateixa pregunta, Sandra. I em responc que, sense llengua, la independència catalana serà com un plat de pasta sense sal ni oli, sense pebre ni formatge, sense tall ni aromes de l'hort. Una menja dessaborida, esbravada i depriment.

Salutacions!