dissabte, 26 de febrer del 2011

Mimologismes

Mimologismes, sí. Trobo la paraula al llibret El llenguatge de les bèsties i de les coses (1933), de Joan Amades. No la coneixia. Amades usa el mot per a significar la ‘interpretació en termes de llenguatge verbal dels crits dels animals i del soroll que fan les coses’. Així, el nostre folklorista constata que la merla fa “joca’t, joca’t, joca’t”, i que les esquelles del bestiar fan “set, set, set”.

Busco el mot en el DIEC i no hi és. Consulto altres diccionaris catalans, i tampoc. Faig una cerca a Google i trobo la paraula (i la branca de la lingüística que fa al cas: mimologia) en anglès, francès, romanès, italià, portuguès i espanyol. ¿Què ho fa que en català no hi és? Faig la consulta al Termcat i obtinc la resposta que segueix: “Considerem adequades en català les formes mimologia i mimologisme. Tanmateix, el Diccionari de la Llengua Catalana de l'Institut d'Estudis Catalans no recull aquestes formes perquè es tracta de termes molt especialitzats i l'IEC ha considerat que no eren pertinents en un diccionari de llengua general.”

Ah, molt bé. Però el Termcat no em diu què signifiquen les paraules de marres. Perquè resulta que no hi ha acord entre les llengües que les acullen. En francès, un mimologisme és una “analogie entre les mots et les objets qu’ils désignent”; en portuguès no és sinó una onomatopeia; i un diccionari espanyol diu que és l’’acción de imitar en la creación de las palabras el ruído, el sonido de los objetos que designan’. Les mimologies de l’Amades s'acosten a aquesta última definició.

¿Quina ens quedem? Vista la defecció dels nostres diccionaris, i vist el paper de met que fa el Termcat, servidor em penjo de l’Amades i surto a fora vila a demanar el parer dels amics de ploma. I trobo la cadernera que clama: “rostit, rostit, rostit!”. El corb diu que vol “carn, carn, carn”. El cucut diu que no pot: “no puc, no puc, no puc”. El duc, que frisa de partir: “Besalú, Besalú, camí de Besalú”. I la guatlla que m’enfloca, profètica: “blat florit, blat florit, blat florit!”. I quedo més descansat.

I a vosaltres, ¿què us conten els ocells? Sempre tenen un tema de conversa o altre i busquen algú amb qui parlamentar. Altrament, voldria dir que se’ns apaga una part de la llengua. Una altra.

5 comentaris:

cira ha dit...

Que boniques les coses que diuen els ocells...Aquí on visc jo, el País Basc, per passar l'examen de nivell equivalent al C de català (l'EGA) circula el mite que també és necessari saber que diuen els animals...per exemple, un bon gos euskaldun dirà zaunka,zaunka i un ocell nascut aquí txio, txio.

Joan Calsapeu ha dit...

Caram!, doncs trobo que els lladrucs euskalduns fan un gran efecte. Ara, això de "txio, txio" baldereja molt. Els ocells catalans són més precisos. Per exemple, a la plana de Vic senten el rossinyol que diu: "La minyona del Molist / té el cul tou tou, / jo l'hi he vist".

cira ha dit...

És el que tenen per aquí, són molt efectistes però a voltes poc concrets... ;)

Sílvia ha dit...

En un llibre de text de fa molt anys, de Miquel Desclot, hi ha aquesta història, entre d'altres que pel que veig són mimològiques:

Lo Gall que se lleva de bon matí, mes no per seguir el consell de l'oreneta i anar a Montserrat, sinó per posar-se a baladrejar com una marmanyera de la plaça:
-Jo só de Vic! Jo só de Vic!
Com si se'ns donés alguna cosa de que sia de Vic o de Girona.

Contada per Jacint Verdaguer.

I fa poc, vaig publicar això:
http://sendersalbosc.blogspot.com/2011/01/la-garsa-i-el-colom.html

Joan Calsapeu ha dit...

Aquest mimologisme que conta Verdaguer també el recull Amades a "El llenguatge de les bèsties i de les coses". I l'Amades n'aporta un grapat més, tocant a l'aviram. Diu que arreu de Catalunya els galls grossos fan:

"Qui't farà foc, qui't farà foc, qui't farà foc!"

Diu que al Pla del Llobregat senten també:

"Ara ve el coc, ara ve el coc, ara ve el coc!"

I que, en temps nadalenc, al Rosselló els galls canten així:

"-Cac cara cac,
Jesús és nat.
-A on és nat?
-A Betleeeem.
-Tots irem.

Salutacions.