L'esteranyinador

Quan era petit, a casa hi havia un esteranyinador. Això era una canya molt llarga amb un peu d’escombra lligat a una punta i embolicat amb un drap. Com que les parets de casa s’enfilaven molt amunt i les cantonades del sostre eren un viver d’aranyes, el fòtil era indispensable. El dia de fer-lo anar era el dissabte, esclar. I l’oficial que el manejava era la mare; la mestressa es calava un drap en el cambuix, s’engiponava una bata vella i, ala, a desenteranyinar, que sembla paraula d’embarbussament.

Sembla mentida l’aranyum que es feia a les cases velles. Sempre aquells artròpodes anèmics, les cames de pluja fina i la clepsa diminuta, que colonitzaven a la callada les altures. Les xarxes mínimes filades amb saliva. La invasió subtil de les aranyes. ¿D’on sortien?, ¿on amagaven els ous? Misteri. ¿Què menjaven? Feram minúscula que no sé identificar. Amb poca cosa tiraven. I no emprenyaven. Eren amicals.

Ara ens estem en un pis, passem sense esteranyinador i no el trobem a faltar. Les aranyes ja no volen viure amb nosaltres, no sé ben bé per què. Potser ho fa que el sòtil és baix; el pinso d’aranya, escàs; la calefacció, molesta. Per ventura ens troben massa salubres: massa delicats, molt tocats i posats, carregats de punyetes. I no s’hi troben bé. Si poguessin parlar, em sembla que ens dirien de senyorets en amunt.