Sóc a la cuina, arreglant el sopar de la menuda, i sento la seva veu, del menjador estant, que fa: “Rateta, rateta, que et vols casar amb mi? A veure quina veu que fas? Hi aaaaaaah! Hi aaaaaaaah! Ai, no no no no no!”. I tornem-hi, ara estrafent la veu del porc, del gall, del gos... Faig cap al menjador i em trobo la Joana asseguda al sofà amb un llibre d’Heròdot, de la Bernat Metge, a les mans.
-Què llegeixes? -li demano.
-El conte de la rateta presumida.
-Ah. I d’on l’has tret, el llibre?
-D’allà –assenyala la llibreria del rebedor.
-Molt bé. Quan acabis, pensa de tornar-lo al seu lloc, eh?
I ella que s’alça, travessa el menjador i endreça el volum. Després sóc jo que l’agafo i l'escombro amb els ulls. Història, llibre I, Heròdot, segle V abans de Crist. La rateta va salvar la pell a l'últim moment i els grecs van contenir els perses. La providència -qui sap si els déus- els emparava. Però les ratetes gregues d'avui estan deixades de la mà dels déus.
2 comentaris:
Bon dia! De fet, la cultura grega es va estendre per tots aquests territoris que anomenes en forma de estats hel·lenístics. No crec que això sigui garantia d'un futur democràtic...potser de tenir unes boniques ciutats en ruïnes (gregues, això sí).
Anna, segurament tens raó. He fet una ucronia molt aventurada.
Salutacions!
Publica un comentari a l'entrada