El món és una merda

i les mosques que s'hi engreixen tenen noms i cognoms. Arcadi Oliveres els diu, i conta, clar i llampant, com s'omplen l'armilla.

Germans

Les relacions entre germans són difícils des de bon començament. Les nostres filles són molt tendres i no són cap exemple de germanor, que diguem. La gran expulsa la menuda dels seus jocs i aquesta fa servir les ungles per venjar-se’n. La relació és lluny de ser fraternal, i no sé si ho serà mai.

Divendres vaig anar a buscar la pubilla a l’escola; hi anava amb la patoia, així que la vaig aparcar en un racó i vaig fer cap a l’aula (dita de les Formigues). En tornar al cotxet, la Mariona va rebre la seva germana gran talment fos el drac que escup foc sobre la ciutat de Cervera.

L’operació inversa tampoc és cordial. Quan vaig a buscar la caganiu a l’escoleta i la Joana m’hi acompanya, la gran entra de bursada dins l’aula, amb aquella il·lusió d’abraçar sa germana... però aquesta l'esquiva amb gran habilitat, fent un driblatge propi d’un centrecampista del Barça, i corre cap a son pare. La Joana es queda allà, amb un pam de nassos.

Quan era petit, les desavinences amb el meu germà van comparèixer més tard, quan ell s’emparava de la tele per veure totes les curses de motos i de cotxes de tots els continents i jo em retirava a l’habitació a pintar, o anava a l’hort per xipollejar en el safareig, o m’enfilava virgilianament al cirerer. Després d’això, els interessos de l’un i de l’altre no van parar de divergir. I veia mon pare, que no es parlava amb els seus germans.

És per això que la coexistència pacífica entre germans sempre m’ha semblat un miracle. Sobretot a Catalunya, on la discriminació del cabaler a favor de l’hereu ha estat secular i les enveges s’enquistaven. Si la Joana i la Mariona no passen de les rapinyades i de les estirades de cabells, ja estaré content.

Estatut d'autonomia

Nosaltres ja ho sabíem
que allò
era una figura retòrica,

que la cesura era més
llarga que no pas el vers,
que les rimes eren falses,

que les imatges no eren
sinó ombres de colors,
collarets de fantasia.

Pintaven paraules
i versejant ens escopien
a les sabates

tot esperant el dia
(que és avui)
de mullar-nos la cara.

Espavilar

¿Sabeu quina és l’etimologia del verb espavilar? És d’allò més curiosa, i l’he trobada en un paper tan poc setciències com el calendari Maragall, al revers del full corresponent al 14 de gener. Mireu què hi diu:

“Antigament, els blens de les espelmes s’havien d’anar tallant perquè la flama no acabés extingint-se. D’aquests blens se’n podia i se’n pot dir de molt diverses maneres, com ara metxa o el definitivament preterit pavil o pàvil. D’aquest últim mot deriva la paraula que ens ocupa, espavilar, que, si bé al principi es referia només al fet de tallar el ble de l’espelma per revifar-la, va acabar, per mor d’una bonica giragonsa metafòrica, incorporant un nou significat: el d’avivar l’enteniment –la llum, doncs– d’algú.”

No em digueu que la imatge no fa pessigolles. Perquè Catalunya és la flama que va per extingir-se, si no és que els escolans tenen prou traça per tallar el pàvil i avivar el foc. I finalment Jordi Pujol s’ha espavilat, ha dit l’obvietat: que dins Espanya, Catalunya és morta, i fora d’Espanya, és viva. Que les paraules de l’expresident encoratgin la poda del pavil. Que el país s'espavili, i el govern també. Que la flama reprengui. Que qui gosi aturar-nos per la força es cremi.

'Els dies que vindran', de Jordi Carrió

Una bona part de la poesia que es publica avui, en forma de versos, no és sinó prosa poètica trinxada, segmentada en ratlletes que es posen l’una damunt de l’altra. Són poemes que podrien presentar-se com una prosa qualsevol (en forma de cub, si voleu) i farien el mateix efecte que fan en format de vers; potser millorarien i tot. Perquè una prosa poètica conté, si un vol, tanta riquesa de ritme i de rims, tanta imatgeria, tant poder de commoció com els millors versos. Cosa que, en la literatura catalana, té una tradició llarga i florent que va de J. V. Foix a Susanna Rafart, Ricard Garcia i Jordi Carrió, entre altres.

Ara he tingut ocasió de llegir el darrer poemari de Jordi Carrió (Barcelona, 1949), de títol Els dies que vindran (Fonoll, 2009), i he xalat. Son trenta-nou poemes, més notes (imprescindibles), endreces i pròleg de Sam Abrams. Unes proses poètiques que m’han fet vibrar i, en certa manera -ara la diré grossa-, m’han fet sentir com una bombeta fosa, aquella molla que penja, que d’un plegat s’encén perquè la molla ha tornat a lloc. Un prodigi.

Però els prodigis no ho són per fatifat. I és que els poemes de Carrió es postiquen i es bateguen com sardineta acabada de pescar. Per un costat, em sedueix la integració que el poeta fa de l’art i de la vida; i també del passat, el present i el futur, de manera que aquest darrer deixa de fer por: el futur es carrega de sentit gràcies a la memòria. El futur és una cosa que podem recordar i en la qual podem creure. Per l’altre costat hi ha la celebració de la vida, el reconeixement de l’ànima que hi ha en les coses, la força de la bellesa i la importància de compartir les emocions per enriquir-nos.

“¿Creure és sentir?”, es demana el poeta, i la resposta l’ha de posar el lector. Però jo m’estimo més retopar-lo girant els termes de la pregunta: “¿Sentir és creure?”. I la resposta la poseu vosaltres.

Parèmies arpitanes

Complint la promesa que vaig fer en l’apunt anterior, us mostro una teringa de proverbis arpitans que he traduït al català. N’he triats setze. Els he trets del Dictionnaire francoprovençal/français (i viceversa), però també es troben al llibre Proverbes, Adages, Formules et Ritournelles (p. 337-349). Aquestes parèmies van ser caçades entre 1919 i 1940 a la regió de Bugê. Les retrobem, sense a penes cap diferència, arreu d’Arpitània, i així mateix, en les llengües respectives, a França, Occitània i Catalunya. Aquest feixet de màximes és una mostra llampant de seny popular i de sentit pràctic, i en conjunt fa una veritable filosofia dels humils que no ha perdut pas vigència.

Cél que dit ren, il consent.
Qui calla, consent.

Du pied ou de l’èpâla lo polyen ressemble a la cavala.
Dempeus o d’ajagut, el poltre s’assembla al cavall.

Iqué que los laboriérs pllôront, los mêssoniérs riont.
Vet aquí que els llauradors ploren i els segadors riuen.

Més lo diâbllo at, més il vôt avêr.
El dimoni, com més en té, més en vol.

Qui bien chante, qui bien dance, est un metiér que gouéro n’avance.
Qui canta bé, qui balla bé, és un mestre que no progressa gaire.

On cognêt los rechos a la dèpensa.
Els rics es coneixen en el rebost.

On ne prend pas des mouches avouéc de venégro.
No és pas amb vinagre que es cacen mosques.

Ce qu’est a tués n’est a nion.
El que és de tots no és de ningú.

Il fât bon devegnir viely, màs il fât mâl s’y trovar.
Fer-se vell és bo, però trobar-s’hi no.

Il fôt tojorn gouardar na piérra por sa sêf.
Convé guardar sempre una pera per a la set.

Un môvés arrengement vâlt mielx qu’un bon procès: cél que gâgne s’en vint sen chemise, cél que pèrd s’en vint tot nu.
Un mal acord val més que un bon judici: qui guanya en surt sense camisa i qui perd en surt tot nu.

Frâre que frâre, los liârds sont los liârds.
Diners són diners, també entre germans.

Quand lo râteliér est vouedo, los ânos sè batont.
Quan el pessebre és buit, els ases es barallen.

Il ne fôt pas prendre lo nid avant d’avêr la cage.
No s’ha d’agafar el niu abans de tenir la gàbia.

Jamès biô cllochiér n’at dèfigurâ égllése ou paroche.
Un bell campanar mai no ha desfigurat església ni parròquia.

Il ne fôt pas sè dèchôciér devant que de s’alar cuchiér.
Un no s’ha de descalçar sinó quan se’n va a jóc.

El 'Dictionnaire francoprovençal/français' (i viceversa)

En Marcel Banús m’ha obsequiat amb una joia de la romanística, el Dictionnaire francoprovençal/français-français/francoprovençal de Dominique Stich (Éditions Le Carré, 2003). Un raig de gràcies, Marcel. I és que el DFF és més que un diccionari bilingüe: és una finestra oberta a la cultura arpitana, per tal com incorpora una gramàtica d'aquesta llengua, la llista dels topònims principals en la llengua del país, un diccionari de neologismes, un informe sobre l’ortografia supradialectal arpitana (dita ORB) i una antologia de textos literaris arpitans en la grafia originària i en ORB. Deunidó, no?

És ben bé que ca magre cria puces, perquè l’arpità, a més de la marginació més feroç, oimés de suportar la minorització política i social més severa, ha arribat al segle XXI sense una ortografia consensuada. Prou que sabem, aquí, que sense posar ordre en la llengua no hi ha normalització possible. Perquè us feu una idea del desori que hi havia, basta comparar la frase que segueix, escrita de primer en ortografia fonètica de Franche-Comtât, i després regularitzada en ORB:

a) Kan y érou dzunou on se lvèy de bon èurò pask i foya s okupè dè bé:té.

b) Quand y’éro joueno on sè levàve de bôna hoera perce qu’il falyêt s’ocupàr des bétyes.

Si fèiem una ullada a les grafies d’aquest enunciat en els altres territoris del país (Aoste, Piemont, Noechâtel, Savouè, Forêz, etc.), ens adonaríem que la descomposició era més greu que no la que patia el català ara fa cent anys.

¿Voleu veure quina fila fa l’arpità ara que està endreçat? Vegeu deu refranys recollits a Bugê, al centre d’Arpitània, entre 1919 i 1940, i que m’he permès de traduir (en el pròxim apunt us en mostraré més):

Quand il tonne en avril, il fôt sè rejouir.
Quan a l’abril trona, cal celebrar-ho.

On fât coment pôt, on ne fât pas coment on vôt.
Es fa el que es pot, no pas el que es vol.

La pllove du matin n’arréte pas lo pelerin.
La pluja del matí no atura pas el pelegrí.

Quan il gèle en jouen, il gèle pan et vin.
Quan gela pel juny, gela el pa i el vi.

Entre mê et avril, la sèglla prend l’èpi.
Devers maig i abril, el sègol treu l’espiga.

Quan il est prod, il est bon (bien).
Si n’hi ha força, és bo.

Quatros uelys vèyont mielx que doux.
Quatre ulls hi veuen més que dos.

Il y at un bon Diô por los ivrognes.
Hi ha un Déu bo per als borratxos.

Los bons comptios fan los bons amis.
Comptes bons fan bons amics.

Un mal ne vint jamés solèt.
Un mal no ve mai sol.

I per postres, una "devinette" (una endevinalla o endevineta). Bon profit:

Metâds-o a la renvèrsa,
metâds-o a bochon:
Il pisse come un compagnon?
-Tiola.

Poseu-la panxa enlaire
o poseu-la de bocons:
ella pixa com ho fan
els companyons.
-La teula.

Tot just si em diuen Pere

Al cinquè volum, titulat Refranys personals, de la col·lecció “El tresor popular de Catalunya” (Selecta, 1980), Joan Amades recull una rondalla que, ves per on, té una lectura en clau política. Com que és breu, la reporto tal qual:

“Conta la rondalla que dos caminants desconeguts es trobaren al cap d’un pont. Per travessar-lo es feia pagar pontatge i es prenia el nom dels que passaven. Un dels caminants era un gran cavaller castellà que, en ésser-li demanat el nom, en lloc d’aquest i el cognom, com solien donar els preguntats, donà amb tota pompositat més d’una dotzena de noms afegint un llarg rengle de títols nobiliaris, honres, glòries i honors i que durà més d’un quart la seva enumeració. Un cop hagué acabat tan llarga lletania, el ponter li digué que havia de pagar una unça per travessar el pont, puix que allí es calculava el preu del pas per la categoria del personatge i aquesta dels noms i honors que tenia. El vanitós cavaller es trobà que no portava sinó un miserable ral al damunt i, amb tot i els seus grans honors, títols i llinatges, no pogué passar el pont, puix que el ponter no li volgué fiar. Renegà, maleí i amenaçà, però no tingué altre remei que treure’s les calces i passar el riu amb l’aigua fins a la cintura. L’altre caminant era un ric marxant català que, en ésser preguntat pel seu nom, contestà: “Tot just si em diuen Pere” i, com que gairebé ni nom no tenia, el deixaren passar de franc i ràpidament.” (p. 153)

Vet aquí un precedent (el pas franc d’en Pere pel pont) de la frase cèlebre de Pujols, allò dels catalans que anirem pel món i ho tindrem tot pagat. Vet aquí, també, dues maneres diferents d’estar en el món, perquè les ínfules del castellà són precisament les que el fan caure avall, i, en canvi, la humilitat del català fa que el pont li sigui bo de passar. Però tot això és pura fantasia, esclar. La realitat feresta i actual és que el castellà priva en Pere de passar el pont, tot engegant-li: “Si jo, que sóc cosa grossa, no puc passar pel pont, tu, que ets insignificant i estàs a les meves ordres, tampoc hi passaràs”.

El 84% dels catalanoparlants canvien de llengua quan algú els parla en espanyol

El sexe més bell del món

El sexe més bell del món és el bosquet zen de les senyoretes, l’entrecuix rasurat a fora vila, la rambla decorada amb un parterre delicat. El borrissol reduït a una tofa oval o rodona, tal vegada un triangle, un quadrilàter o un trapezi –tant és– que té com a centre el robí clitoral.

No m’abelleixen, en canvi, les frondes tropicals ni els fondals desèrtics que senyoregen en la pornografia. M’agraden els jardins. En aquest punt, la meva sensibilitat és noucentista.

I si la mà del jardiner és inexperta, el resultat final sembla encara més esplèndid, perquè un se sent orgullós de la petja que ha deixat en la intimitat de l’estimada. I en acabat ella es dreça, aèria, nimfal, i ell exulta. I aleshores ve quan somriu, coronada per sota, hierofàntica, feta llum. Com una marededéu que celebra l’adveniment del plaer.

"...i no ens podem despistar una mica?"

Estem asseguts a la taula del menjador, esperant l’hora de fer cap a l’escola. La menuda l’emprèn a cops de peu contra no-sé-què i la Joana (quatre anys acabats de fer) ho aprofita per fer de germana gran:

–Mariona, no es tiren patades!

–Es diu coces o puntades de peu, Joana –retopo.

–Es diu patades! –tossuda, ella.

Jo que em poso pedagògic:

–En la nostra llengua, en català, es diu coces o puntades de peu.

Ella vol fer trontollar la meva autoritat:

–Doncs a l’escola, els nens de les classes del costat i les mestres diuen patada.

Ja hi som.

–S’equivoquen: ho diuen malament.

La Joana s’ho rumia i enfloca, múrria com una mostela:

–¿...i no ens podem despistar una mica?

Bufa, ¿què he de dir jo ara? Respiro fondo.

–De vegades ens despistem i no passa res. Però en això no ens hauríem de despistar, Joana. Perquè si perdem la llengua ens perdem nosaltres.

–Jo no –obre la boca i a la barana dels llavis hi penja el domàs rosat, un punt esblanqueït.

–Vull dir el que parlem.

Fins aquí la conversa. Quan la Joana anava a l’escoleta, el món d’allí i el de casa consonaven en tot i per tot: la llengua, els contes, les cançons, l’imaginari, eren els mateixos. Ara comença l’escissió: la coça de casa és la patada de l’escola. I cada dia costarà més parar els cops.

Ja ho sé, que una coça és una guitza i no una puntada de peu. Però també sé que el nostre mot compost no té res a pelar davant el castellanisme patada. Per això proposo un reajustament semàntic: que les guitzes les tirin els cavalls i els ases, que les puntades de peu les tirin les persones, i que la coça sigui l’hiperònim que ho abraça tot. Que els nens peguin coces així com les peguen els rucs. Millor encara: que tots se n’estiguin de pegar-ne.

El dret de despistar-se, diu la Joana. Sí, és clar. ¿Però què ho fa que només ens despistem els que parlem català i sempre ho fem a favor de l’espanyol? ¿Com és que els altres no es despisten mai a favor nostre? No, Joana, no val a badar.

De caçar mosques

Quan era un nen, m’agradava matar mosques a cops de pala. Els sensors del dípter no detectaven a temps el canvi en la pressió de l’aire i, paf!, l’animaló es convertia a l’instant en un moc negrós i difunt. Era d’allò més entretingut, i la cacera em proporcionava aquell plaer mòrbid propi del sadisme infantil mascle. Cada dia me n’anava a jóc ufanat del càstig sever que havia infligit a l’aviació enemiga. Essent així que el modest matamosques fou una de les icones de la meva infantesa.

És la mateixa consagració simbòlica que ara trobo en les Memòries de Sagarra tocant a l’antecessor mític de la pala: l’espantamosques, altrament dit espolsamosques: “era de mànec de canya i constituïa una atapeïda cabellera formada per llargues tires de paper fi, tenyides de color vermell. L’espolsamosques estival fou l’objecte símbol de la meva infància, i, a més a més del seu ús concret, se’m convertí en instrument de jocs improvisats i de personals fantasies.” [vol. I, p. 426]

I és que això de caçar o arruixar mosques ha ocupat qui-sap-lo de cervells i ha tret el nas en moltes pàgines de la literatura universal (a Flaubert, Dostoievski i Proust hi ha espantamosques a la baldor!). Als anys trenta del segle passat s’estilava matar mosques amb el flit, que era un dipòsit rodó amb una molla dins i un mànec fora, en el qual s’inseria una càpsula de líquid insecticida (fins a un petricó, n’hi cabia), i activant el mànec es feia vent i el verí sortia a ruix: d’això se’n deia flitar. Abans de la guerra també s’usava un insecticida per matar xinxes, de nom Acantrol, que va ser un precedent del DDT. La guerra contra els mosquits, en canvi, encara no s’havia sofisticat i les bèsties ínfimes es perseguien a cops d’espardenyot.

Els anys de la postguerra va ser costum matar els intrusos voladors amb una barra que es penjava del sostre i estava amarada d’una pasta semilíquida, molt dolça, que envescava les mosques i les escabetxava; es deia Orion i feia fàstic de veure, amb aquella munió de cadàvers confitant-se… (A Centreamèrica he vist un objecte similar, incandescent però, que en feia xixines de les bestioles.)

L’espantamosques va estar en actiu fins als anys cinquanta, coincidint amb la generalització de l’ús del DDT. El fòtil va ser expulsat de moltes cases, però va resistir uns quants anys més a les carnisseries i les gallineries, on no era de bon to enverinar el menjar amb insecticides discutibles. En l'entretant, la pala matamosques havia travessat aquestes dècades convulses amb bona salut, i quan servidor va néixer, a la dècada dels seixanta, era la reina de la casa.

Ara fa temps que la pala matamosques ha desaparegut de la meva vida… però a l’estiu, quan una mosca penetra en el reialme casolà, encara li arriem una flitada.

El llibre del Cercle Català de Negocis

Per fi he trobat el llibre que recull els drapets que el Cercle Català de Negocis ha penjat a l’estenedor últimament. El títol és Catalunya estat d’Europa (CCN, 2010) i m’ha costat Déu i ajuda trobar-lo. Com que fa quatre anys que als vespres gairebé no puc sortir del niu, entre les cent mil coses que m’he perdut hi ha els actes públics del CCN; per això per a mi és important tenir el llibre.

 El president del Cercle, Ramon Carner, enceta el volum citant un article que Josep Puig i Cadafalch publicà el 1889 a La Veu de Catalunya, un text memorable que fa així:

“Ésser espanyols avui no surt pas a Catalunya molt acomodo. Per a ésser lleials s’ha de dir una cosa: Catalunya amb el que paga compra un mercat. Però el dia que al treball català, que va entrant al mercat universal (globalització), no li surti a compte pagar una comissió tan grossa per a mantenir el mercat espanyol, aquell dia perillarà la integridad del territorio. La indústria catalana treballa com mai s’hagués vist i per lo tant la data s’acosta.”

El llibre del CCN demostra que aquell dia ja ha arribat i posa al descobert el saqueig de recursos, la devastació econòmica, l’escanyament sistemàtic perpetrats contra Catalunya per una maquinària de succió i de destrucció que ha vist multiplicat el seu poder els darrers vint anys. Espigolo quatre dades a manera d’exemple:

El desembre de 2009, l’agència de qualificació Moody’s feia públic que Espanya lidera l’anomenat “índex de la misèria”, el qual suma dues variables que indiquen la salut d’una economia: dèficit públic + taxa d’atur.

Després del dit “anivellament solidari”, la renda dels catalans baixa de la posició 3 a la 11, per sota de Melilla.

En l’Índex de Desenvolupament Humà de les Nacions Unides, el 2009, Catalunya cau de la posició 14 a la 18, mentre Espanya puja de la 21 a la 13. Catalunya s’enfonsa.

El 1980, el producte interior brut (PIB) per capita de Catalunya era 9 punts superior al de Madrid, mentre que el 2006 era la comunitat madrilenya la que avantatjava Catalunya en 18 punts.

 Durant el període 1999-2009 han desaparegut a Catalunya 9.100 empreses industrials per tancament i deslocalització; al costat d’això, la Comunitat de Madrid ha vist créixer la seva indústria durant el mateix període en més de 650 empreses.

A la primeria dels 80, Madrid i Catalunya tenien un nombre semblant de seus de grans empreses, mentre que avui Madrid en té el triple que Catalunya.

Tres conclusions, ves: 1) El sector públic espanyol no havia tingut mai tant de poder, tributari o regulador, com ara: la seva capacitat per afavorir o marginar un territori és immensa, i actua implacablement contra Catalunya. 2) Espanya ha trencat el pacte no escrit a l’inici de la transició, segons el qual Madrid seria la capital política de l’Estat i Catalunya tindria llibertat per a desenvolupar-se econòmicament. 3) L’economia catalana no és competitiva ni viable dins Espanya.

Bons i grossos, Joana!

Avui fas quatre anys, Joana, i per felicitar-te he triat un poema que vaig escriure quan eres petita i de nits et feies un tip de plorar, i vam fer cas dels consells d’un savi que diu que sap fer dormir els nens.

MÈTODE ESTIVILL

No t’he tocat
perquè vull fer-te entenent
que no en trauràs res,
de plorar.

Les abraçades
envesquen i desperten
la set d’uns altres braços
–si ho sé…

I ara no ho vull.
Ara vull que dormis.

Ja arribarà el dia
que les abraçades
et seran inajornables

i tornaràs a plorar,
desemparada d’uns braços
que no seran els meus.

La nit de Reis del Sagarra infant

Al primer volum de les Memòries, Josep M. de Sagarra recorda així la nit de Reis de quan era un ninó: “aquella solemnitat representava per a mi una tan fúlgida meravella, que em semblava impossible que la pogués viure i la pogués pair sense que se me’n ressentissin els ossos o alguna part més delicada del cos. […] La meva nit de Reis, amb les seves agudes i argentines trompetes, molt superiors a les que acompanyen la cadira gestatòria dels papes, i amb els seus pifres angèlics, mig entreescoltats per mi en un insomni nerviós, avui, a cinquanta-cinc anys de distància, puc assegurar, sense por d’equivocar-me, que no era una filfa, sinó un moment autèntic. La gent es pensa que hi ha altra mena de nits més importants a la vida, quan el fetge respon com a fetge i la vanitat com a vanitat; quan la fofa estupidesa de la carn s’ha begut una a una les gotes tornassolades que tremolen en la teranyina intacta de l’absoluta bona fe. En aquest món els vius s’equivoquen. Jo crec que la gran jugada, la gairebé divina, els homes només la podem aconseguir en la il·limitada fecunditat de la innocència. Per això estic convençut de la meva nit de Reis; la dels quatre, la dels cinc, i potser la dels sis anys i tot.”

Servidor també recordo el sisme emocional, el guspireig d’aquelles nits de Reis, quan m’adormia acotxat de màgia i l’endemà, pres pel nerviosisme, feia matines i corria descalç en cerca dels obsequis reials. Ara li toca viure això a la Joana, la pubilla de casa, que l’endemà de Reis farà quatre anys. Però no sento trompetes ni pifres devora ella, no veig que esperi cap fúlgida meravella, i em veig venir que farà com l’any passat, llevant-se a l’hora habitual i entomant aquella pedra de carbó amb una indiferència, un desmenjament, absoluts. ¿Tan prest declina la innocència?

Del fer, el donar i les vergonyes

És sabut que en català fem unes coses i en donem unes altres. Per un costat, fem cas, fem el mandra, fem patxoca, fem pudor, fem mans i mànigues, fem por o ens en fem creus; per un altre costat, donem cops o bufetades, donem empentes, donem les gràcies, donem un cop de mà, ens donem de baixa i ens donen carbasses.

Ara bé, em fa la sensació que la normativa no ha resolt bé alguns casos, i que en d'altres ha validat castellanismes sense advertir que ho són. El DIEC2 dóna per bo "donar la volta" -hummm!- al costat de "fer la volta", per bé que només admet "fer una volta" ('fer un passeig', ho defineix el diccionari, en comptes del genuí 'fer una passejada'). D'altra banda, em demano si l'expressió "tant se me'n dóna" no és també un castellanisme que viu al costat de "tant me fa/tant li fa".

Però el cas que em crida més l'atenció és el de les vergonyes, perquè tant podem dir (1) “¿No et fa vergonya (de) portar-te així?” com (2) “¿No et dónes vergonya de portar-te així?”. I quedo perplex. Perquè el canvi de verb té repercussions sintàctiques: en la frase (1) (de) portar-te així és subjecte, i en canvi en la frase (2) de portar-te així és complement del nom vergonya. Allí, fer vergonya és com fer por; aquí, donar-se’n vergonya és com donar-se manya ('enginyar-se'), però també -ai!- com donar-se pressa (el castellanisme que usurpa cuitar, afanyar-se o fer-ne via). Però vaja, fa anys i panys que els catalans ens donem vergonya d'això i d'això altre: alguna cosa ho deu fer.

Bon 2011, que desitjar no és delicte -per ara

Eixir de l’any i donar entrada
a l’any següent és un dir Jesús
i tururut viola l’any difunt.

Fer passador l’any que s’estrena
demana un Verge Maria Santíssima
i que Déu ens agafi confessats,

que les nanses del tupí són ben enfora
i a sota Espanya arrenca el bull per coure,
a foc viu, l’ossada i la pell dels catalans.