dilluns, 3 de gener de 2011

Del fer, el donar i les vergonyes



És sabut que en català fem unes coses i en donem unes altres. Per un costat, fem cas, fem el mandra, fem patxoca, fem pudor, fem mans i mànigues, fem por o ens en fem creus; per un altre costat, donem cops o bufetades, donem empentes, donem les gràcies, donem un cop de mà, ens donem de baixa i ens donen carbasses.

Ara bé, em fa la sensació que la normativa no ha resolt bé alguns casos, i que en d'altres ha validat castellanismes sense advertir que ho són. El DIEC2 dóna per bo "donar la volta" -hummm!- al costat de "fer la volta", per bé que només admet "fer una volta" ('fer un passeig', ho defineix el diccionari, en comptes del genuí 'fer una passejada'). D'altra banda, em demano si l'expressió "tant se me'n dóna" no és també un castellanisme que viu al costat de "tant me fa/tant li fa".

Però el cas que em crida més l'atenció és el de les vergonyes, perquè tant podem dir (1) “¿No et fa vergonya (de) portar-te així?” com (2) “¿No et dónes vergonya de portar-te així?”. I quedo perplex. Perquè el canvi de verb té repercussions sintàctiques: en la frase (1) (de) portar-te així és subjecte, i en canvi en la frase (2) de portar-te així és complement del nom vergonya. Allí, fer vergonya és com fer por; aquí, donar-se’n vergonya és com donar-se manya ('enginyar-se'), però també -ai!- com donar-se pressa (el castellanisme que usurpa cuitar, afanyar-se o fer-ne via). Però vaja, fa anys i panys que els catalans ens donem vergonya d'això i d'això altre: alguna cosa ho deu fer.

6 comentaris:

Clidice ha dit...

Servidora, per si de cas, es poc de donar i si molt de fer. Diguem que tiro més a l'artesania ;)

Cesc ha dit...

Jo diria que "donar una volta" és també un calc -acceptat, com tants n'hi ha en la normativa i que tan bé desemmascara el senyor Gabriel Bibiloni- de l'espanyol. El que jo sempre havia sentit dir era "fer una volta" com fer un volt o fer un tomb. Ara se sent gairebé sempre "donar".

Per tant, Phileas Fogg va fer la volta al món en 80 dies, no pas "va donar".

Quant a la ullada, si cerques el mot a DIEC2 veuràs que hi ha els exemples següents:

Donar una ullada. Clavar una ullada. Amb una ullada ja en va tenir prou.

Joan Calsapeu ha dit...

Caram, Cesc, és veritat: el DIEC2 diu 'Donar una ullada'. Se'm fa estrany: tenia coll avall que dèiem, de sempre, 'fer una ullada', i recordo que ho vaig consultar en un manual per assegurar-me'n. Tant segur n'estava que no he consultat el DIEC2. Ho repensaré -gràcies.

Pel que fa a "donar una volta", també ho sospitava, que podia ser un castellanisme, però no ho he remenat perquè no era el protagonista de l'apunt. Això del fer i el donar no està ben resolt. Cercaré què en diu en Bibiloni, que sap on es colga el dimoni.

Joan ha dit...

No podem pretendre fugir dels calcs perquè fa massa anys que ens tenen ocupats, així que són part de nosaltres. Suposo que són casos acceptats per 'ús popular', encara que faci de mal veure.

Però que s'accepti com a correcte no vol dir que sigui preferible. Donar una ullada em sona a 'mira, et deixo l'ull biònic per tal que vegis el que jo he vist'. Ui.

Joan Calsapeu ha dit...

Joan, ¿no podem pretendre fugir dels calcs? Home, depèn. Perquè hi ha calcs i calcs. Imaginem -no ho sé- que "tant se me'n dóna" i "donar-se'n vergonya" són calcs del castellà. ¿N'hauríem de fugir? Jo penso que els hauríem d'acceptar sense recança, perquè no desfiguren la llengua.

En canvi, penso que davant "donar la volta" o "donar la sensació" sí que cal ser bel·ligerants, perquè ens estrafan la llengua a semblança del castellà. De la ullada, no sabria pas què dir-ne.

Salutacions.

Joan ha dit...

El que vull dir és que amb tants anys d'influència és normal que s'absorveixin algunes pautes que s'acaben donant per bones quan no ho haurien de ser. És el que passa sent un poble ocupat.

Però tens raó, hauríem de veure que és evolutiu i que degeneratiu per a poder-ne fer tria.