De caçar mosques

Quan era un nen, m’agradava matar mosques a cops de pala. Els sensors del dípter no detectaven a temps el canvi en la pressió de l’aire i, paf!, l’animaló es convertia a l’instant en un moc negrós i difunt. Era d’allò més entretingut, i la cacera em proporcionava aquell plaer mòrbid propi del sadisme infantil mascle. Cada dia me n’anava a jóc ufanat del càstig sever que havia infligit a l’aviació enemiga. Essent així que el modest matamosques fou una de les icones de la meva infantesa.

És la mateixa consagració simbòlica que ara trobo en les Memòries de Sagarra tocant a l’antecessor mític de la pala: l’espantamosques, altrament dit espolsamosques: “era de mànec de canya i constituïa una atapeïda cabellera formada per llargues tires de paper fi, tenyides de color vermell. L’espolsamosques estival fou l’objecte símbol de la meva infància, i, a més a més del seu ús concret, se’m convertí en instrument de jocs improvisats i de personals fantasies.” [vol. I, p. 426]

I és que això de caçar o arruixar mosques ha ocupat qui-sap-lo de cervells i ha tret el nas en moltes pàgines de la literatura universal (a Flaubert, Dostoievski i Proust hi ha espantamosques a la baldor!). Als anys trenta del segle passat s’estilava matar mosques amb el flit, que era un dipòsit rodó amb una molla dins i un mànec fora, en el qual s’inseria una càpsula de líquid insecticida (fins a un petricó, n’hi cabia), i activant el mànec es feia vent i el verí sortia a ruix: d’això se’n deia flitar. Abans de la guerra també s’usava un insecticida per matar xinxes, de nom Acantrol, que va ser un precedent del DDT. La guerra contra els mosquits, en canvi, encara no s’havia sofisticat i les bèsties ínfimes es perseguien a cops d’espardenyot.

Els anys de la postguerra va ser costum matar els intrusos voladors amb una barra que es penjava del sostre i estava amarada d’una pasta semilíquida, molt dolça, que envescava les mosques i les escabetxava; es deia Orion i feia fàstic de veure, amb aquella munió de cadàvers confitant-se… (A Centreamèrica he vist un objecte similar, incandescent però, que en feia xixines de les bestioles.)

L’espantamosques va estar en actiu fins als anys cinquanta, coincidint amb la generalització de l’ús del DDT. El fòtil va ser expulsat de moltes cases, però va resistir uns quants anys més a les carnisseries i les gallineries, on no era de bon to enverinar el menjar amb insecticides discutibles. En l'entretant, la pala matamosques havia travessat aquestes dècades convulses amb bona salut, i quan servidor va néixer, a la dècada dels seixanta, era la reina de la casa.

Ara fa temps que la pala matamosques ha desaparegut de la meva vida… però a l’estiu, quan una mosca penetra en el reialme casolà, encara li arriem una flitada.