¿Sabeu quina és l’etimologia del verb espavilar? És d’allò més curiosa, i l’he trobada en un paper tan poc setciències com el calendari Maragall, al revers del full corresponent al 14 de gener. Mireu què hi diu:
“Antigament, els blens de les espelmes s’havien d’anar tallant perquè la flama no acabés extingint-se. D’aquests blens se’n podia i se’n pot dir de molt diverses maneres, com ara metxa o el definitivament preterit pavil o pàvil. D’aquest últim mot deriva la paraula que ens ocupa, espavilar, que, si bé al principi es referia només al fet de tallar el ble de l’espelma per revifar-la, va acabar, per mor d’una bonica giragonsa metafòrica, incorporant un nou significat: el d’avivar l’enteniment –la llum, doncs– d’algú.”No em digueu que la imatge no fa pessigolles. Perquè Catalunya és la flama que va per extingir-se, si no és que els escolans tenen prou traça per tallar el pàvil i avivar el foc. I finalment Jordi Pujol s’ha espavilat, ha dit l’obvietat: que dins Espanya, Catalunya és morta, i fora d’Espanya, és viva. Que les paraules de l’expresident encoratgin la poda del pavil. Que el país s'espavili, i el govern també. Que la flama reprengui. Que qui gosi aturar-nos per la força es cremi.
