Estem asseguts a la taula del menjador, esperant l’hora de fer cap a l’escola. La menuda l’emprèn a cops de peu contra no-sé-què i la Joana (quatre anys acabats de fer) ho aprofita per fer de germana gran:
–Mariona, no es tiren patades!
–Es diu coces o puntades de peu, Joana –retopo.
–Es diu patades! –tossuda, ella.
Jo que em poso pedagògic:
–En la nostra llengua, en català, es diu coces o puntades de peu.
Ella vol fer trontollar la meva autoritat:
–Doncs a l’escola, els nens de les classes del costat i les mestres diuen patada.
Ja hi som.
–S’equivoquen: ho diuen malament.
La Joana s’ho rumia i enfloca, múrria com una mostela:
–¿...i no ens podem despistar una mica?
Bufa, ¿què he de dir jo ara? Respiro fondo.
–De vegades ens despistem i no passa res. Però en això no ens hauríem de despistar, Joana. Perquè si perdem la llengua ens perdem nosaltres.
–Jo no –obre la boca i a la barana dels llavis hi penja el domàs rosat, un punt esblanqueït.
–Vull dir el que parlem.
Fins aquí la conversa. Quan la Joana anava a l’escoleta, el món d’allí i el de casa consonaven en tot i per tot: la llengua, els contes, les cançons, l’imaginari, eren els mateixos. Ara comença l’escissió: la coça de casa és la patada de l’escola. I cada dia costarà més parar els cops.
Ja ho sé, que una coça és una guitza i no una puntada de peu. Però també sé que el nostre mot compost no té res a pelar davant el castellanisme patada. Per això proposo un reajustament semàntic: que les guitzes les tirin els cavalls i els ases, que les puntades de peu les tirin les persones, i que la coça sigui l’hiperònim que ho abraça tot. Que els nens peguin coces així com les peguen els rucs. Millor encara: que tots se n’estiguin de pegar-ne.
El dret de despistar-se, diu la Joana. Sí, és clar. ¿Però què ho fa que només ens despistem els que parlem català i sempre ho fem a favor de l’espanyol? ¿Com és que els altres no es despisten mai a favor nostre? No, Joana, no val a badar.
