El sexe més bell del món és el bosquet zen de les senyoretes, l’entrecuix rasurat a fora vila, la rambla decorada amb un parterre delicat. El borrissol reduït a una tofa oval o rodona, tal vegada un triangle, un quadrilàter o un trapezi –tant és– que té com a centre el robí clitoral.
No m’abelleixen, en canvi, les frondes tropicals ni els fondals desèrtics que senyoregen en la pornografia. M’agraden els jardins. En aquest punt, la meva sensibilitat és noucentista.
I si la mà del jardiner és inexperta, el resultat final sembla encara més esplèndid, perquè un se sent orgullós de la petja que ha deixat en la intimitat de l’estimada. I en acabat ella es dreça, aèria, nimfal, i ell exulta. I aleshores ve quan somriu, coronada per sota, hierofàntica, feta llum. Com una marededéu que celebra l’adveniment del plaer.
