Les relacions entre germans són difícils des de bon començament. Les nostres filles són molt tendres i no són cap exemple de germanor, que diguem. La gran expulsa la menuda dels seus jocs i aquesta fa servir les ungles per venjar-se’n. La relació és lluny de ser fraternal, i no sé si ho serà mai.
Divendres vaig anar a buscar la pubilla a l’escola; hi anava amb la patoia, així que la vaig aparcar en un racó i vaig fer cap a l’aula (dita de les Formigues). En tornar al cotxet, la Mariona va rebre la seva germana gran talment fos el drac que escup foc sobre la ciutat de Cervera.
L’operació inversa tampoc és cordial. Quan vaig a buscar la caganiu a l’escoleta i la Joana m’hi acompanya, la gran entra de bursada dins l’aula, amb aquella il·lusió d’abraçar sa germana... però aquesta l'esquiva amb gran habilitat, fent un driblatge propi d’un centrecampista del Barça, i corre cap a son pare. La Joana es queda allà, amb un pam de nassos.
Quan era petit, les desavinences amb el meu germà van comparèixer més tard, quan ell s’emparava de la tele per veure totes les curses de motos i de cotxes de tots els continents i jo em retirava a l’habitació a pintar, o anava a l’hort per xipollejar en el safareig, o m’enfilava virgilianament al cirerer. Després d’això, els interessos de l’un i de l’altre no van parar de divergir. I veia mon pare, que no es parlava amb els seus germans.
És per això que la coexistència pacífica entre germans sempre m’ha semblat un miracle. Sobretot a Catalunya, on la discriminació del cabaler a favor de l’hereu ha estat secular i les enveges s’enquistaven. Si la Joana i la Mariona no passen de les rapinyades i de les estirades de cabells, ja estaré content.
