Anàvem o tornàvem de buscar bolets, la mare signava unes bromes grasses i deia, alçant la falç: “Aquests núvols resignen mal temps”. Altres vegades, de matí, mirava el cel de casa estant i anunciava: “Avui agafaré el xubasquero, que el cel resigna pluja”. Tots l’enteníem perfectament, perquè havíem après que resignar volia dir 'mostrar senyals de'. Fins que un dia ho vaig dir jo i els meus catalaníssims amics van fer cara de nap. Servidor, disposat a defensar la meva trinxera, vaig obrir els diccionaris que tenia a l’abast (l’Alcover-Moll inclòs)... i res: tots els patracols recullen només els significats coneguts i generals (allò de 'deixar un càrrec a favor d’algú' i d’'acceptar passivament una contrarietat').Vaig donar veus i ningú em sabia donar notícia del vocable matern. Vaig concloure que era un idiolectalisme de la mare o un localisme terminal. Però no. Aquesta setmana he trobat quatre mataronines que es proclamen usuàries habituals (i de tota la vida) del verb resignar 'mostrar senyals de'. I una d’elles em fa memòria que “a pagès, tothom sap que quan una vaca s’ajeu resigna pluja”. És vera: me’n recordo. Rectifico, doncs. El que encara no sé és si es tracta d’un localisme limitat al Maresme central o el mot és viu en altres comarques. Qui en sàpiga més que jo, em doni llum, sisplau.
El que sí que em veig amb cor de proposar és la gènesi del mot. Probablement es tracta del verb signar ('assenyalar, indicar') reforçat amb el prefix re. D’antuvi, una nuvolada devia signar mal temps, i la polisèmia del verb mogué els parlants a singularitzar-lo per mitjà d’un morfema intensiu. Perquè, a més de significar ‘acció duplicada’, re- significa 'més intens' (com és el cas de remarcar versus marcar, remembrar/membrar, remolest/molest, repolit/polit, repropi/propi, ressec/sec...).
L’invent ha funcionat tan bé que ha generat sentits figurats que transporten creences avials, com quan un ninó plora escandalosament i algú diu: “Aquest nen resigna un mal dia”. I més que el podríem estirar, si volíem: per parlar de la nostra història, per exemple. I és que, als segles XVI i XVII, els núvols que planaven sobre la nació catalana resignaven mal temps. I del XVIII ençà no ha parat de pedregar sobre la nostra llengua i cultura, sobre la llibertat i la dignitat dels catalans. Servidor no em resigno que una paraula tan bella es faci fum. I a la pedregada, tampoc.
8 comentaris:
M'ho passo teta amb aquests apunts filològics :) gràcies
Joan, tinc el correu malaltó. De seguida que revifi, t'enviaré el que et dec. Una abraçada!
A mi, això de "resignar pluja..." em sembla d'allò més normal, ho he sentit molt a casa, però jo no et serveixo pel teu estudi perquè també sóc de llavaneres.
Núria, la intenció és aquesta: compartir ignoràncies i coneixements i alhora passar-ho bé. Són poques les vegades que me'n surto. Gràcies!
Ricard, no passis pena: no és urgent. Una aferrada pel coll.
Carme, sí que em serveixes: em confirmes la vitalitat de la paraula. Ara, el que amollo en aquest apunt està lluny de ser un estudi! Besades.
Jo, que sóc de Calella, també he sentit aquesta expressió des de petita de la meva mare, olotina, i del pare, barceloní. Els dos, però, vivien al Maresme des de petits.
Una parenta olotina m'ha assegurat que ells utilitzen el verb "designar". Podria ésser que resignar sigui una deformació de "resignar".
Montserrat, ets un sol. Ara ja sabem que el verb "resignar" ('mostrar indicis de') també és viu a l'Alt Maresme, i amb la forma "designar" també a la Garrotxa, i vés a saber si no és conegut també a Barcelona. Si confirmem l'extensió territorial del verb, haurem de fer una estirada d'orelles pòstuma a Antoni M. Alcover i a Francesc de Borja Moll per no incloure l'accepció al DCVB, i una altra a l'IEC per no incloure-la al Diccionari.
Ahir, vaig comentar a unes companyes que el meu insomni no resignava res de bo. Es van quedar bocabadades. Els vaig explicar que normalment s'aplica al temps, és a dir, que jo havia sentit dir molt sovint a la meva mare que el seu mal d'ossos resignava el mal temps, o pluja. Res. Avui he buscat per internet per assegurar-me que aquest significat existia, i he trbat el teu bloc. Jo sóc de la Roca del Vallès, i et puc assegurar que tota la meva família ho entendria. Ara visc a Tarragona, i potser ho exporto...!
Neus, moltes gràcies per la teva aportació. Ara ja sabem que "resignar" no és un localisme, sinó un mot d'àmbit prou extens per usar-lo amb tota normalitat; i que als informants d'Alcover i Moll els va passar per malla. A exportar-lo, doncs!
Joan
Publica un comentari a l'entrada