Mataró també decideix

Falten vuit setmanes per al 20 de juny, dia en què els mataronins estan cridats a pronunciar-se sobre la independència de Catalunya, i ja hi ha 2.000 vots emesos per endavant. O sia, que Mataró ja està decidint, i ho fa amb ganes. Unes ganes que estaven reprimides de fa qui-sap-lo temps i que ara troben una vàlvula de sortida.

Les consultes del 13S, del 13D, del 28F, del 25A i les que vindran mostren la foto d’una nació viva que reclama respecte, dignitat i llibertat, uns queviures que Espanya no ha subministrat mai a Catalunya. L’atropellament continuat de l’Estatut del 2005 ha acabat la paciència dels catalans i la resposta ciutadana ha agafat amb el pas canviat tots els partits polítics. Qui vivia enganyat ha caigut del cavall: Catalunya no encaixa de cap manera dins Espanya i Espanya no canviarà per nosaltres. Qui fa veure que sí, menteix, i bon profit li fa l’os que l’amo li dóna. Enganyar la gent desinformada és fàcil, sí, però arriba el dia que els mentiders s’entrebanquen amb el seu nas, i aquest dia ha arribat. Els dispensadors de fosca han perdut l’últim tren.

Ara ja hi ha un nombre decisiu de catalans que sabem que el rei va despullat i ho proclamem. Sabem que si hi ha una nació al món que necessita un estat propi com el pa que es menja, és Catalunya; sabem que a l’Amazones una petita nació pot sobreviure sense estat, però a Europa no (sobretot si està atrapada entre França i Espanya); sabem que ens roben la vaixella i demés ens la fan pagar, i que la llengua se’ns la mengen amb tàperes, i ai de tu que piulis. Sabem que amb un estat propi això no passaria.

Ara ho sabem tot: hem llegit tots els llibres i hem viatjat, i no tenim por. Perquè l’únic argument del nacionalisme espanyol, la violència, no té cabuda a l’Europa del segle XXI. Perquè la cultura política espanyola del colló pelut, la rèmora franquista, l’amenaça i l’insult posa un abisme entre el seu país i el nostre, i a Europa se’n fan creus. Ara sabem que l’alegria democràtica catalana és mil vegades més poderosa que el trist autoritarisme espanyol, que la independència de Catalunya depèn només dels catalans, i que davant l’espectacle de la nostra llibertat Espanya no pot fer sinó ganyotes.

El rei va nu, l’espasa que li penja és de llauna, la corona que cresteja està hipotecada i és la riota de mig món. Qui ens coneix ens mira i pensa: “Catalans, què espereu?”.