La sinceritat és una cosa tan difícil i estranya que, quan un es fa el propòsit de ser –només per un instant– sincer, ha de fer un esforç tan ímprobe que acaba traint la seva natura, i fingeix. És en aquest sentit que Pessoa deia que “el poeta és un fingidor que fingeix fins i tot el dolor que en veritat sent”. El lisboeta es referia als poetes lírics, esclar, que són els que tenen l’obligació de ser o semblar sincers, de dir coses veritables; i és que a tal port només s’hi arriba per la via de l’artifici: del fingiment.La sinceritat és un país estranger, i si volem obtenir un permís temporal de residència hem de passar el tràngol de fer veure que som qui som, si és que som algú. (Per sort el conflicte no es fa gran, perquè, molt abans que ens expulsin d'aquell país convuls, ja hem tocat el dos.)
9 comentaris:
això de la sinceritat és tan o més eteri que l'amor o els ideals. I al de fora, no sé pas si en som massa de sincers, atenent que tampoc ho som "al de dins". Curiosa espècie els humans que només valorem aquelles coses que som incapaços de dur a terme.
per cert, aquesta tarda la passaré com a vocal en una mesa per la Consulta per la Independència. Aquí som del 24-A ;) Sincerament (:P) estic contenta :) ... i no. Veus? ai!
Del 24A? N'hi ha que, perquè ningú els pugui dir gregaris, són capaços de fer l'ullastre esbrancat amb albarques de bruc.
Bona mesa i bona sort!
És que al país de la sinceritat s'hi arriba després d'un llarg periple. El més curiós és que quan hi arribes ets una altra persona i per tant has de tornar a viatjar per sincerar-te de nou amb tu mateix perquè ja no et coneixes.
Bé, com que a mi m'agrada viatjar no m'importa autosincerar-me de tant en tant.Pot ser són els altres que es despisten un xic, sobretot si m'han perdut la pista durant un temps.
La sinceritat viu en la mirada i es perd amb la paraula. A contracor ens traïm.
La sinceritat és una il·lusió imprescindible. La seva condició fugissera la preserva i la fa perdurable. Sort en tenim. Tanmateix la seva volatilitat ens permet tornar enrere refent els murs fortificats on refugiar-nos.
Si fos un paisatge, la sinceritat seria camp obert, plana, desert.
Jo no crec que en la mirada hi hagi la sinceritat i que es perdi en la paraula. Hi ha estraordinaris bons artistes del fingiment (de la mirada i de la paraula). I el qui parla tothora de manera sincera té problemes socials.
D'altra banda, la sinceritat no és sinònima de la veritat, però el qui s'obre i expressa els seus sentiments sense fingir ho sol fer sovint. Per tant, la sinceritat no és etèria, pot ben ser permanent.
No sé si ho crec o no, però em surt així:
La sinceritat mort (o viu) en la mirada. Les paraules, en tant que són interpretacions, finen la sinceritat. Quan la sinceritat passa a ser matèria d'artistes o farsants esdevé una altra cosa. Simulació, virtualitat, ...?
La sinceritat és l'expressió sentida i/o real. La seva condició etèria fa referència a la subordinació a la paraula. Les paraules aparenten realitat i se'n dolen.
La sinceritat es la veritat instransferible, particular i personal, de cadascú. Però en tant que és expressada pel propi individu (subjectivitat), aleshores es dilueix. I els mots són el medi d'aquesta dissolució.
M'ha semblat un article molt interessant. La sinceritat, en últim terme, sempre és questionable, però la hipocresia és sovint tan necessària com detestable en el fons.
Complexa condició la humana! En tot cas, entre la hipocresia i la sinceritat, em quedo amb l'intent de la segona. Pessoa m'encanta, per cert!
Qüestionar la sinceritat no ens ha de menar necessàriament a la hipocresia. Ni tanmateix aquesta és irremeiablement necessària. Podem evitar-la amb silenci.
Publica un comentari a l'entrada