dimecres, 28 d’abril del 2010

Carner, l'obvietat i la ironia

En un comentari a un apunt anterior sobre l’humor català, en Jordi -gràcies!- em posa sobre la pista d’un text de Carner que desconeixia. Es tracta del pròleg a L’any que ve, de Francesc Trabal, un llibret d’acudits il·lustrats que va veure la llum el 1925. Carner parla d’una colla d’escriptors i dibuixants sabadellencs, als quals anomena “Confraria de l’Humor Suprasensible”, i dóna compte de l’existència d’un “Humor [català] Indeliberat, Difós, Secret, dins l’Automatisme Tradicional de les Paraules Òbvies”. Un humor que consisteix a fer de l’obvietat una paròdia d’ella mateixa. El volumet n’és una mostra eloqüent. Carner ho argumenta així: “Els Castellans són, cadascú, Tot-un-Cavaller. Els Bascs són Tot-d’una-Peça. Els Aragonesos són Francs. Nosaltres encara som pitjor: som Obvis. La ironia en nosaltres és un instint compensador, una defensa natural contra l’elefantiasi insuportable de la nostra Obvietat”.

La ironia com a contrapès d’un pes excessiu de l’obvietat. ¿Què us sembla? ¿Som encara, els catalans, tan obvis com deia el poeta? I aquest humor, ¿és viu? Potser sí, i és el ressort que aquest matí m’ha fet somriure quan he sentit que cridaven per megafonia el meu col·lega i doctor en humorisme: “David Estrada, David Estrada, tens una mare”.

4 comentaris:

Jordi ha dit...

Joan, boníssims, eh, els acudits del Trabal? A mi m'agrada aquell en què es veu un paio que tira amb una pistola a un altre i el text diu: "El ferit: 'Pum!'". Ha ha...

No sé si encara ho som tant, d'obvis, però la llengua col·loquial i popular encara és plena d'una mena singular d'expressions -a mi m'encanten- que deuen ajudar a conformar aquest substrat d'obvietat... nacional? "Noi, va com va", "això no és això", "som com som" (i mil variants), "si és així perquè és així i si no perquè és aixà", "això cadascú s'ho sap ell", etc., etc.

Records obvis!

Òscar Roig i Carrera ha dit...

He llegit els dos articles sobre humor català i, òbviament, m’han semblat molt interessants, en sentit literal. En Quim Monzó, per exemple, ho fa servir sovint això de barrejar obvietat i ironia, com també ho feia Pere Calders, dos dels meus escriptors catalans favorits. Jo també sóc un gran defensor de la ironia i figura que intento practicar-la tant com puc. I és que l’humor no és u, n’hi ha de molta mena. “Digue’m de què rius i et diré com ets”, diria jo. Podríem dir també: “I et diré d’on ets?” És un tema molt interessant... Jo em sento molt identificat amb l’humor anglès també però, òbviament, sóc català, irònic, sarcàstic, paradoxal i perdedor, o figura que ho intento. Bé, perdedor, no ho intento, és que em surt de natural, naturalment...

Joan Calsapeu ha dit...

Jordi, estic d'acord que la diguem-ne obvietat nacional catalana té una fortíssima presència en les nostres locucions i refranys. Això em sembla indiscutible, i puc afegir una mica més de llenya en aquest foc: "cadascú per on l'enfila", "i tal dia farà un any", "tants caps, tants barrets", "anar fent", "per cobrar tothom és bo", "tretze són tretze", "és com el forat del cul, que fa tot el que veu fer", "tots els gats hi són pel sèu", "amb bon vent, tothom és mariner", "a Eivissa la deixen caure (la pluja)", "mentre esperin, no s'ha de frisar", "un ventre fart no en coneix un de buit", "barca aturada no guanya nòlits", "caldera vella, bony o forat", "amb olla foradada no es pot cuinar", "arbre sense fruita, digues-li llenya", "l'aigua sempre va en el lloc més baix", "fins on arriba la manta, s'estira la cama", "a casa seva el deuen conèixer", etc. Salutacions òbvies!

Òscar, l'humor anglès i el català s'assemblen molt; la diferència està en el to perdedor de l'humor català. Els anglesos també són sarcàstics i paradoxals, però en acabat no se senten perdedors. La història pesa molt.

Clidice ha dit...

els anglesos no se senten perdedors perquè no en són, un detall obvi d'altra banda. Per cert que una mica responsables, no del nostre humor, sinó del nostre desastre, també en són.

I no estic tan segura que el nostre suposat humor irònic sigui gaire antic. En temps pretèrits segurament érem més gruixuts i barroers, al cap i a la fi hi ha tot un tipus d'humor molt escatològic i barroer que encara no ha mort, afortunadament. I que ens recorda que no sempre ens l'agafem amb paper de fumar :)