'País de neu', de Yasunari Kawabata

Aquest octubre ha arribat a les llibreries la versió catalana de País de neu, de Yasunari Kawabata (Osaka, 1899 - Zushi, 1972), en traducció d’Albert Nolla i a càrrec de Viena. És el segon Kawabata que publica l’editorial barcelonina, després de La casa de les belles adormides (2007). Cosa que s’agraeix, perquè si comptem els Nobel de literatura que encara no tenim traduïts en català (començant per la darrera, Herta Müller), no ens bastaran els dits d'una mà.

País de neu és una novel·la breu de gran delicadesa i de lirisme cristal·lí (Kawabata en estat pur), intensa i suggerent com un haikú. Shimamura, un empresari de mitjana edat de Tòquio, fa tres estades en un balneari de la costa oest del Japó (un racó de món on, per efecte dels vents que baixen de Sibèria, neva moltíssim). Allí coneix la jove Komako, que primer és una aprenent de geisha, després ja s’ha iniciat en l’ofici, i quan Shimamura fa la tercera estada ja és tota una professional. País de neu és la història d’amor (un amor frustrant, no consumat) entre ells dos.

Shimamura deixa la seva esposa a Tòquio i escapa del tragí de la capital, com fan tants empresaris nipons. Al País de Neu hi troba la bellesa d’un paisatge que imposa la seva “voluntat” sobre els pobladors, i un estil de vida fluent i sobri, una saviesa d’esclops. Però ell no aprèn res: es capté com un turista, ofega els sentiments, es manté tothora fred i hermètic, i al seu voltant sembla que el fred sigui encara més fred. Komako, que inicia la relació amb ell amb il·lusió i amb un gran desplegament de vitalitat, ha de resignar-se a una amistat de suro i llautó, a una relació eixorca. A més, la distància entre ells és de cada pic més gran: ella evoluciona i creix; ell és com una bassa d’aigües estagnants, buida fins de renocs.

Kawabata parla, a País de neu, de la bellesa, de la grandesa que hi ha –que hi havia?– en l’estil simple de la ruralia japonesa, de la gran capacitat que les dones tenen d'estimar… i alhora de la incapacitat creixent de beure aquest cordial, de pair-lo i anostrar-lo. De la dificultat, en definitiva, de trobar l’harmonia entre l’home, la naturalesa i el buit, que és el que Kawabata perseguia amb les seves novel·les.

El Museu de la Vida Rural

L’aportació que l’Espluga de Francolí (la Conca de Barberà) ha fet i fa a la cultura universal va més enllà de les galetes Rifacli (un curiós acrònim que conté les síl·labes inicials del nom i cognoms del seu creador, l’espluguí Ricard Farrer i Climent). A l’Espluga també hi ha les muntanyes, les rouredes, les planes sedegues, la història petita de Catalunya empeltada a les cases, als sembrats, als boscos i als camins. I des de la darreria dels vuitanta hi ha el Museu de la Vida Rural (MVR), que Lluís Carulla, empresari i valedor de la cultura catalana, va instal·lar a la casa pairal de la família. Un museu que ara la Fundació Carulla acaba d’ampliar (n’ha duplicat l’espai) a càrrec de l’arquitecte Dani Freixes, que ha fet una feina amb gust exquisit i vocació de modernitat.

Hi hem estat aquest diumenge, convidats -gràcies!- per l’escriptor i crític literari Jordi Llavina, que no és la primera vegada que ens fa de cicerone per les terres de la Catalunya Nova. Què us diré? El Museu és formidable. Res a veure amb les galeries locals volenteroses i benintencionades que exposen forques i arreus agrícoles –i tanta sort que hi són. L’MVR és una instal·lació moderna que presenta, amb tècniques del segle XXI (desenes de vídeos, animacions, aparadors que s’enfosquen per donar pas a una foto antiga, etc.), un recorregut per les feines, els estris, les màquines i les formes de la vida rural de fa un i dos segles (d'aquell temps en què de la palla en feien fems, i dels fems en feien palla).

Avui, la immensa majoria dels catalans tenim una idea molt vaga de com s’apanyaven els nostres avis a pagès. I els esforços que adesiara algú ha fet per desentenebrir-nos no han donat gaire fruit. Doncs bé, la visita al museu de l’Espluga fa llum, d’una plomada, sobre anys i panys d’ombres acumulades en el nostre cervellet pobrissó i urbà. Amb una sola ronda s’entén tot: tot que vol dir tot. A saber, com el conreu del blat, la vinya i l'olivera enformaven la vida privada i col·lectiva. Com la sembra, la sega, la verema, la caça, els bolets i l'aplegada de les olives estructuraven la quotidianitat. Com el blat es feia pa; l’oliva, oli; el raïm, vi; el porc, bull i llonganisses; la fusta, esclops; el cànem, cadires; la llana, vestits; els arbres, llenya. Quines tecnologies es desenvolupaven per fer passadora la feina, quines formes de vida generava aquest tragí, quins oficis creixien al voltant, quins valors convertien tot això en una forma elevada de civilitat, i quina projecció de futur té tot plegat.

De tot això que he esmentat, el més important són els valors. Perquè aquells valors són vigents i cal –urgeix– revifar-los. Recordem-los, doncs: (1) La matèria no és infinita: és LIMITADA i s’ha de TRANSFORMAR. (2) El temps es pot administrar però no es pot inventar: la natura té el seu propi temps i per estar-hi en pau cal ESTALVI i PACIÈNCIA. (3) L’ESFORÇ és indispensable per assegurar un domini responsable sobre el món.

El Museu de la Vida Rural, ja ho veieu, no parla només del nostre passat rural, sinó també del nostre present urbà. No us el perdéssiu pas.

...i a Llavaneres també

Dijous vam constituir la plataforma ciutadana que organitzarà a Llavaneres la consulta sobre la independència de Catalunya. O sia, vam nomenar les persones que representaran legalment l’entitat, vam resoldre de convidar les entitats del poble a participar-hi, vam acordar de fer la consulta en la segona tongada (al mes de febrer), i vam començar a dissenyar un pla de treball. A més de moltes persones que hi érem a títol personal, hi havia regidors i membres de CDC, ERC i SOS Llavaneres. Una idea claríssima: la consulta de Llavaneres sorgeix de la societat civil, que en du les brides i n'assumeix el protagonisme (les formacions polítiques acompanyen, donen suport humà i material, des d’un segon rengle).

A ningú se li escapa que Llavaneres és un lloc especial: un lloc que durant molts anys ha estat emblemàtic per al PP, un lloc molt conservador, prou descohesionat, una mica al marge de les correnties de llibertat i de progrés que fan part del fons del país i singularitzen Catalunya. A ningú se li escapa, doncs, que la consulta de Llavaneres, si té èxit, tindrà valor referencial: indicarà que la llibertat nacional dels catalans està servida, que només hem d’allargar la mà i prendre-la.

Perquè les coses siguin així, i envist l’experiència prèvia d’Arenys de Munt (en la qual vaig tenir l’honor de participar), demano als meus convilatans la màxima participació: el seu vot mai no ha sigut, ni serà, tan important. I als llavanerencs que s’impliquin en l’organització de la consulta, els demano que actuïn d’acord amb aquests tres principis:

UNITAT: A totes les nacions del món hi ha dues esferes polítiques: la de la confrontació partidista i la dels consensos de país. Totes dues són imprescindibles -si en manqués una, la democràcia no seria possible. La llibertat nacional, el dret a decidir de la gent, fan part de la segona esfera, en la qual les entitats, els partits, la gent, hem de fer una pinya espessa.

GENEROSITAT: L’afany de protagonisme és una pulsió natural en tothom que té projecció pública (en els polítics, per exemple). No ho hem de censurar pas. Però ara, avui, aquí, cal renunciar-hi. Temporalment. Cal arraconar els personalismes i els rèdits de partit i donar el protagonisme als altres (sobretot, a la gent). El país ho demana i ho necessita.

CONFIANÇA: La consulta d’Arenys de Munt va ser un èxit perquè totes les parts implicades es van fer confiança (les entitats, els càrrecs electes, els partits, els voluntaris i els votants). Vet aquí la clau: esborrar les suspicàcies, plegar el retrovisor i confiar en els altres. Això tot sol multiplica per mil la nostra força, i ens fa mereixedors de l’Estat català que volem.

Que hem acabat la son, Mariona?

En llengua, tot és més versàtil que no sembla. I els verbs són la part de la llengua (catalana) més versàtil de totes. Parlo d’ambivalències i de giragonses semàntiques, clar. Això ve a tomb perquè estic llegint la major part dels articles de Plantem cara, de Joan Solà, i ensopego amb la reflexió sobre les construccions verbals amb valor impersonal (p. 235), que van més enllà de la tercera persona plural (Han reconstruït el Pont del Diable). En realitat, totes les persones gramaticals són usades amb valor impersonal: la primera del singular (No puc demanar que em respectin si no respecto els altres); la primera del plural (Quan reclamem la igualtat entre les races i els sexes, sovint pensem només en nosaltres mateixos); la segona del singular (Si reclames, perquè reclames...); la segona del plural (Si reclameu, perquè reclameu...); i la tercera del singular, que s’usa només amb el verb dir (Diu que tot anirà tan i tan bé).

Tot això és cert. Però és que, a més, hi ha verbs que els diem amb una persona gramatical però en realitat n’estem dient una altra. És el cas dels verbs en primera persona plural que tenen el valor de segona persona singular. Exemples: el títol d’aquest apunt; i també frases com ara Què fem?, Com anem?, Com ens trobem avui?, Que ens hem llevat de mala lluna? Em demano si aquest fenomen es dóna en altres llengües, i una primera recerca dóna resultat positiu: aquest ús també existeix en alemany, si bé hi és més restringit.

Me n’informa el meu amic Alex Weber, català d’origen alemany (que fa un parell d’anys va engegar la feina al Commerzbank de Barcelona i es va posar a fer de traductor). M’escriu l’Alex: «A la frase “Wie geht's uns denn heute?” (‘Com estem avui?’) hi ha la P4 amb valor de P2. Però s’ha de tenir en compte el següent:

1) Es fa servir entre amics o persones que es tenen confiança per fer preguntes iròniques ("No estem gaire motivats avui, eh?")

2) Tradicionalment era una forma que feia servir un determinat tipus de gent quan parlava amb persones que tenien una certa dependència d'ells o que eren d'un rang inferior. Aquest ús ha pràcticament desaparegut i només ha sobreviscut entre (alguns) metges i infermeres quan parlen amb els seus pacients (sobretot si aquests últims són persones grans). Per això se'n diu el "Krankenschwester-Wir", que vol dir literalment "el nosaltres de la infermera". O sigui: estic pensant en una infermera en una residència per a gent gran que parla amb un senyor d'edat avançada: "Com hem dormit avui, Senyor Müller? Encara ens fa mal la panxa?", etc. Avui dia, sona bastant ridícul en alemany, si no s'utilitza de forma irònica entre amics.»

Ho trasllado tal com m’ho ha dit l'Alex perquè, ultra trobar-ho molt interessant, la seva prosa és exemplar. Weber té un domini del català que supera el de la majoria d’íncoles que han acreditat el nivell D de la Junta Permanent. I espero veure’l, un dia d’aquests, fent traducció literària del o al català. Gràcies, Alex.

Curs de llengua i cultura iberes

Com que tinc poca feina, m’he apuntat a un curs de llengua i cultura iberes. Me n’he assabentat gràcies a Migjorn, la no-sé-si-dir-ne revista que Eugeni S. Reig fa arribar per correu electrònic a qui s'hi apunta. El curs l’organitza l'Institut d’Estudis Ibers i consta de deu tallers (un dissabte al mes), que es faran a la Biblioteca Central de Terrassa de l’octubre al juliol -comencem dissabte. La cosa serà de quarts d’onze a quarts de dues, es podrà fer de cos present o per internet... i és gratuïta!

El menú és el que segueix. 24 d’octubre: aspectes mèdics (paleopatologies, teràpies i trepanacions); 21 de novembre: les eines (el fus, el teler, l’espasa), el vi i la cervesa; 19 de desembre: història, psicofilosofia i antropologia iberes; 23 de gener: laboratori de ceràmica, teoria de les nacions, els frigis i el món iberovisigot [?]; 20 de febrer: lingüística ibera, el substrat iber en el català, les relacions entre el basc i el paleosard; 20 de març: numismàtica i analítica, arqueologia i excavació, influències iberes sobre la població romana; 24 d’abril: el desxiframent de l’iber i la toponímia; 15 de maig: la música en el món antic; 5 de juny: jornada ibera a Terrassa i noves propostes sobre els ibers; 4 de juliol: iber pluridisciplinar, exposició i audiovisual simultanis, tallers sobre forja i ceràmica. Uf.

¿Què us sembla? Jo ho trobo fascinant i no m’ho vull perdre. Entre un taller i el següent podeu, si voleu, fer deures o ampliar coneixements en contacte (via mail) amb els responsables dels tallers. Per dur bé el curs hi ha un llibre base: Cultura i llengua ibèrica, de Frederic Santaeulària (ed. Emboscall), que es complementa amb aquest altre volum del mateix autor, Etnos i sexualitat dels ibers.

I és que... va, confessem-ho. La majoria de nosaltres (descendents sanguinis dels ibers) estem a la inòpia pel que fa a la cultura d’aquells rebesavis nostres. ¿I trobeu que ens ho podem permetre? Vull dir, ¿poden un filòleg, historiador, antropòleg, filòsof, psicòleg o sociòleg catalans fer ben feta la seva feina si no saben un borrall de la cultura que ha empeltat poderosament la nostra matriu i que explica en bona part per què som com som?

Plantem cara

Llegeixo Plantem cara (La Magrana, 2009), el recull d’articles que Joan Solà va publicar al suplement «Cultura» de l’Avui entre els anys 1998 i 2008; un volum que dóna continuïtat a l’aplec anterior, Parlem-ne (Proa, 1999), que recollia articles publicats al Diari de Barcelona i també a l’Avui des del 1990 fins al 1997. Molts d’aquells papers m’havien passat per alt, perquè no fa tant que estem subscrits a l’Avui.

Vint anys enrere vaig ser alumne del professor Solà: al tercer curs de filologia ell impartia l’assignatura de Sintaxi catalana; les seves van ser les classes més sàvies, profitoses i excitants de tota la carrera. Gràcies, Joan. Ara, amb la lectura de Plantem cara revisc en part les emocions d’aquell any: l’exaltació de sentir com s’eixamplen els horitzons cognitius; el plaer de dubtar, de qüestionar, de discutir, de nedar sense por en la immensitat de la llengua. Però al costat d’això també hi ha la vergonya i la indignació, el dolor d’assistir a la destrucció de la llengua catalana. Una realitat que, descrita amb les eines de la lingüística i amb les paraules del doctor Solà, és encara més clara, i doncs més feridora.

Perquè la llengua catalana és avui un delta on es podreix cada dia la dignitat del poble que la parla. Per baixa qualitat, per mala salut i per no ús. El català és una llengua que ja no va fent, sinó que es desfà: la desfan des del govern i des de l’oposició, des de fora i des de dins, des de dalt i des de baix. La llengua no aguanta una pressió tan brutal i ja no es minoritza: s’amaga, implosiona, passa per ull, es buida d’idiomatismes, calca l’espanyol, es deixa morir com un ca xacrós i hom espera que passi la camiona de la brossa. Cosa que ocorre no només a les grans ciutats: a les petites també, i a les comarques i als pobles que fins fa poc eren considerats com a reductes o bastions. La degradació de la llengua és urbana, periurbana i extraurbana, de manera que els límits de la llengua són els límits de la pena que fa sentir-la (quan se sent). I això, arreu: dels centres a les perifèries, com l’oli quan s’escampa. Començant pel Cap i casal. Barcelona és la fossa sèptica de la llengua catalana. Perpinyà, València i Alacant són una altra mena de fosses, amb el cadàver a dins que ni put, de sec que està, sepultat sota tones de llengua francesa i espanyola. I Palma és l’habitació dels mals endreços de la llengua –si bé el català que s’hi parla no està, ni prop fer-hi, tan envilit com el de la ciutat de Bernat Metge.

Llegint Solà un es fa una idea cabal de la magnitud de la tragèdia. I la tragèdia és que la llengua no està només atupada, estamordida, abaltida, baldada, desformada i afectada d'osteoporosi: està sobretot –i això és el més greu– corsecada. El català ha perdut l’ànima, el geni que la inspirava s’ha mort. Ànima i geni són maneres de dir ‘bona intuïció compartida’ o ‘adhesió inconscient a allò que és idiosincràtic’. Ço és, l’alè vital de la llengua, perdut el qual hom es veu empès a ignorar o bandejar totes les formes genuïnes, i aleshores tot el que la llengua genera (si genera res) és bord i espuri, còpies niales de l’espanyol o del francès. Pitança per als cucs. Carn de vas. El català que es malparla i es deixa de parlar.

Servidor fa molts anys que planto cara. Això m’ha servit i em serveix per servar la dignitat en tant que ésser humà. Però un grapat de militants no salven cap llengua –un estat, potser sí.

Laia Noguera, premi Miquel de Palol de Poesia 2009

Va ser la setmana passada. Laia Noguera i Clofent recollia, a Girona, el Miquel de Palol de Poesia, un dels premis que la Fundació Prudenci Bertrana atorga de fa ja trenta-dos anys. Just fa quatre dies que la Laia va recitar en el meu poble, i la gent va xalar. I ara he tingut el privilegi de llegir el treball premiat, Triomf, seixanta poemes repartits en dos ramats: 27 a “Triomf” i 33 a “Estralls”. Poemes, tots, que tenen parents musicals. No puc judicar la vàlua del primer falcat: només puc dir que els poemes han passat volant per damunt meu i cap projectil no m’ha ferit. En canvi, puc dir que la segona rabera sí que m’ha commòs: m’ha agradat.

Potser convé advertir que el recull de la Laia no té res a veure amb els Triomfs de Petrarca –ella admet que no els tenia presents. Si en Petrarca hi ha un encadenament de triomfs successius i eliminatoris (del Pudor sobre l’Amor, de la Mort sobre el Pudor, de la Fama sobre la Mort, del Temps sobre la Fama i finalment de l’Eternitat sobre tots els anteriors), en Noguera hi ha un únic triomf, el de la vida en la seva complexitat i plenitud, de la qual la mort és un ingredient més. A tot estirar, un dels pocs paral·lelismes que podem trobar entre ambdues obres potser està en aquest vers que la Descarnada diu a Laura: “A vosaltres que tant estimeu la vida, ara m’adreço”. Però deixem Petrarca tranquil.

Hi ha poetes que escriuen versos perquè tinguin sobretot lectors, i n’hi ha que els escriuen perquè tinguin sobretot oients (Riba, Bartra, Brodsky, són del primer grup; Wordsworth, Yeats, Toni Ibàñez, pertanyen al segon). Laia Noguera s’inscriu clarament en aquest segon grup. La jove poeta tria les paraules pensant en la música que transporten i en el seu potencial dramàtic. Aquesta preocupació per la musicalitat i per la “teatralitat” convida a dir els versos damunt d’un empotissat, cosa que dóna joc... però tal opció entranya un perill: que la cadència veli les idees. I crec, modestament –no t’enfadis, Laia–, que aquest perill s’ha fet present en el primer bloc.

Però no pas en el segon. A “Estralls” hi ha una veu reflexiva que es reconcilia amb la vida i la celebra, a pesar que “Tota l’estona és el final. Una certesa”. Les esquerdes de viure (el dolor, el buit, l’absurd) hi són, però la Laia les conjura amb unes poques paraules: “Hi ha les esquerdes a les parets. / És per això que t’agafo la mà”. L'amor, doncs, és una de les claus. L'altra clau és l'acceptació (que cal no confondre amb el conservadurisme): es tracta de permetre que passi allò que ha de passar, deixar que llisqui i sentir la carícia dels refrecs, obrir els porus a la sensualitat del món: “Som pedres. Ens deixem caure”. Hi ha algun vers final que fluixeja (“Viure és una capsa buida”), però els versos reeixits són majoria, com aquest: “No crec en l’absurd”, que condensa el rebuig de tota una manera existencialista, amargosa, d’estar en el món. És el bo i millor que he llegit de la Laia. Ho deixo aquí i us mostro un dels poemes del recull (d'"Estralls"), que aviat publicarà Columna:

IX

El mite minúscul amb què intentes ancorar-te.
El que pesa és preguntar, alçar la pedra per parlar amb la pedra i, a la fi,
el xiscle que esberla.
Així vas arribar al portal on t’esperava.
Era de nit i el mite era verge.

(Laia Noguera, Triomf, inèdit.)