L'animal que s'enyora

Des que Josep Pla va tenir l’acudit de dir-ho, l’any 1921 a Londres, tothom sap que “posat a l’estranger, el català és un animal que s’enyora”. (De fet, ja ho sabíem de Verdaguer: “…quan de tu s’allunya, d’enyorança es mor”.) Però no es té gaire present la continuació de la frase londinenca, que fa així: “i quan un català s’enyora no és pas d’un tracte còmode, sinó que, en trobar-lo, val més passar per l’altre carrer”.

Em demano si això encara val, avui. ¿Som tan enyoradissos com érem noranta anys enrere? No ho sé, però em fa l’efecte que no. El català que viu lluny de la pàtria –collons, quina sort!– té pocs motius, o cap motiu, per enyorar-se, i en canvi té molts recursos per comunicar-se amb el país.

Em sembla que avui hi ha més enyoradissos a dins que a fora. Jo mateix m’enyoro d’un país que no existeix, que només he conegut en els llibres i en les converses amb els vells. Aquell país que investia de catalanitat tothom que hi arribava en so de pau.

Jo no m’enyoro a la catalana manera, sinó a la lusitana, a glops de saudade, paladejant un temps i un país que no he viscut, enviant-me coll avall una pedregada de records que uns altres m’han llegat i que jo he fet meus, que fan mal quan cauen dins la bossa ulcerada de l’estómac.

El que no deu haver canviat és l’asseveració segona de Pla. Avui com ahir, els tipus enyoradissos són –som– insuportables. 

Una mostra d'Escriptures

L’altre dia vaig prometre de mostrar un bocí d’Escriptures, el poemari inèdit d’un servidor que Jordi Llavina va comentar a La Vanguardia. Avui compleixo la promesa. Jas cinc versicles i un poema:

 la gran quantitat de misèria vocàlica entatxonada dins les lletres dels imbècils, les paraules que s’arrosseguen i baven, que no saben dir res i no callen

*

els cereals que escampats a la plana esgrafien tiges tendres, romanços d’amor, i dels turons estant es veuen escrites i es llegeixen senceres

*

la cal·ligrafia esburbada del barri glòtic, la fraseologia d’andrones i retombs, la morfologia dels carreus, la semàntica que resulta d’apilar moltes ombres juntes

*

 l’eixugamot, l’astre blanc que xucla basses i fa cruis en terra per eixugar més endins, i quan ho fa durar molt desertitza llengües senceres

*

la naturalesa es rebolca dins nostre i a voltes s’embruta de pensament, però poc

*

som alhora escriptors,

escriptura i escriptori;

agents i pacients de l’escrivença;

tema, mitjà i gresol de codis;

missatge i missatgers

–ni emissors ni receptors,

sinó tot al contrari

Animal erroni

L’ésser humà és un animal essencialment erroni. És l’única bèstia que, davant un os, en comptes de rosegar-lo –una actitud que fóra intel·ligent–, li treu punxa i en fa un coltell, envesteix els seus consemblants sense tenir-ne necessitat i genera així una resposta igualment o desigualment agressiva que li ocasiona dolor, pèrdues materials, danys físics, tensió nerviosa i malestar espiritual, cosa la qual desemboca necessàriament en la poesia.

Elogi del bescoll

Elles tenen un tresor amagat sota la fronda capil·lar –bé, de vegades el tresor fa bivac i està a disposició de totes les mirades. És la nuca. L’occípit femení, si està ben esculturat, és un potentíssim irradiador d’energia eròtica. És un afrodisíac. Elles ho saben i fan bé de saber-ho, perquè els recursos naturals s’han d’administrar amb profit i amb goig.

Blanc o rosat, emmorenit o color de fosca negra, el seu clatell té a voltes un encís embriagador. La visió fugaç d’una nuca ben retallada atrapa els ulls i convida a la succió. És com un cordial servit en una copa de pell tibada. Hi ha nuques que tenen uns contraforts de fina musculació modernista, que s'arboren com columnetes dòriques i cessen en el rompent dels cabells. Com una platja. La visió d’aquests reversos té un efecte torbador en l’ànim de tot mascle sensible a la bellesa. Hi encén brimarades de desig.

Hi ha homes que s’han enamorat d’una nuca. Els clatells de les reines egípcies van ser insignes –vejau la Nefertiti. I aquelles princeses núbies, propietàries d’uns tossos que van inflamar la fantasia dels pinzells romàntics! Més ençà, França deu haver estat el principal proveïdor mundial de beutats occipitals –¿us en recordeu, del bescoll delicadíssim de la Binoche? Aquella frescor que es filtrava porus endins... Allà deçà hi ha Hollywood, que ha donat clatells antològics: Audrey Hepburn, per exemple, ostentava un dels bescolls més elegants del món. I a casa nostra, l’Ariadna Gil, esclar, el clatell més gerd i espavilat que Catalunya ha posat a les pantalles.

D’altra banda, em consta que, en el territori homosexual, els tossos ventilats dels jovençans tenen una força motora que fa tremolar la libido de les carrosseries més tempsudes. En aquest punt parlo d’oïdes, però –si m’erro, ja em rectificareu. Ara m’ocupo només, egoistament, de les nuques feminals. I opino que, sense aquesta prestació, la nostra comunicació eròtica seria molt més pobra. 

Què cosa és pedagogia

Això de la pedagogia és llenegadís com una anguila. Quan et sembla que tens el desllorigador de la cosa, un cop d’aire qualsevol la fa caure i l’invent es fa benes. La teoria que fa al cas sovint no és sinó vent (ventositat i tot, de vegades), i la pràctica, una pura qüestió d'interès, de claredat, d'insistència i de si l’encerto l’endevino.

Un bon amic meu, anys enrere, la va endevinar. Va fer una aproximació empírica a la cosa que val més que les moltes tones de papers inútils embrutats amb l’excusa de la pedagogia. El cas va ser el que segueix. Despatxada la carrera de filologia catalana, en Joan Carles va enviar currículums a la Seca i a la Meca oferint-se com a professor de vernacle. El director d’un centre de formació professional d’Hostafrancs (a Barcelona, privat però concertat) va respondre a la crida i el va reclutar. La incursió del meu amic en la jungla de l’ensenyament secundari va durar un curs.

En Joan Carles tenia un alumne de cromo: un jove guerrer de les Brigadas Blanquiazules que compareixia a classe amb un pentinat tenebrós i un cinturó que presentava un buldog a la sivella, amb els colors de l’Espanyol per un costat i la bandera espanyola per l’altre. El quídam, naturalment, no feia brot, tenia tirada a l’enrenou i interrompia les lliçons amb estirabots inelegants, l’únic objectiu dels quals era capolar el sistema nerviós d’en Joan Carles.

Un dia el meu amic va agafar el metro per tornar a casa i sota terra es va trobar el seu discent amb les mans a la paret, atrapat entre dos mossos d’esquadra que l’escorcollaven. “¡Ei, profe, dígales que soy buena gente!”, va cridar l’energumen quan va veure en Joan Carles. “¿Que el coneix?”, va fer un policia. El meu amic va estar una estona departint amb un dels uniformats, a certa distància del brivall, que no els podia sentir. No hi hagué detenció i cadascú se’n va anar pel seu vent.

L’endemà, en Joan Carles va cridar el pupil a capítol i li va fer aquest discurset: “Mira, de moment no t’ha passat res, però els mossos m’han manat que a final de curs els enviï un informe sobre la teva persona. Així que tu mateix”. Era mentida, esclar. Però el bergant va fer el paper de mut durant tot el que quedava de curs.

Bildu

No fa gaires anys que servidor vivia a Felanitx, al llevant de Mallorca. Allí, per no avorrir-nos, quatre o cinc amics vam fer una entitat local de nom Felanitx per la República. Vam remenar arxius, vam entrevistar molta gent gran, vam fer un llibre, vam convocar uns Sopars per la República que van aplegar molta gent; i en acabat vam decidir fer un cicle de conferències sobre el conflicte basc. Vam fer venir Eduardo Madina, del PSE; un jove aspirant a parlamentari d'Eusko Alkartasuna (el nom del qual no em ve a la memòria); i Oskar Matute, que llavors estava a Ezker Batua.

Recordo que Eduardo Madina, que havia perdut una cama en un atemptat d’ETA, va fer un sermó amable, conciliador, gairebé ecumènic. Sonava bé. Anys més tard Madina va endurir el discurs, arrossegat per l’espanyolisme rampant el seu partit. Llàstima, perquè era un polític que semblava apostar per la pau dialogada.

L'emissari d’Eusko Alkartasuna es va posar els assistents a la butxaca exhibint un català molt correcte. El credo d’EA és bo de resumir: democràcia, rebuig de tota violència, llibertat nacional i drets civils per a tothom; això, predicat des d’una esquerra moderada i pragmàtica. EA s’ha passat molts anys sembrant cultura democràtica a Euskadi, i mereix, al meu entendre, un gran respecte i molts vots.

Oskar Matute va ser el millor. Una troballa. Aquell era un jove cepat que oferia un discurs clar i endreçat, pacífista i honest, democràtic i basquista, digníssim, carregat d’ètica; Matute tenia la vèrbola massissa i llampant dels vells polítics esquerrans de la República. Anys després es va sentir incòmode a Ezker Batua, va marxar-ne i va fer un partit de nom Alternatiba. És la formació que s’ha entès amb EA per a fer Bildu, la marca de les candidatures que el Tribunal Suprem acaba de prohibir.

Em sembla que no cal dir res més. O sí. Perquè el silenci és una forma de complicitat amb els tirans. Perquè l’enterrament de la democràcia espanyola bé demana, si més no, una homilia.

Sèneca al País Valencià

Tot apunta que Acció Cultural del País Valencià no podrà pagar els 800.000 euros de multa per portar TV3 al sud de la Sénia; que l’edifici que allotja l’Octubre Centre de Cultura Contemporània a València serà embargat, i que el Partit Popular no pagarà electoralment la belitrada. Tant de bo m’equivoqui. Miro d’entendre-ho i no me’n surto.

El País Valencià és bo d’entendre de Madrid estant i mal d’entendre, en canvi, des de Barcelona. I és que el país de l’Estellés s’ha fet, les últimes dècades, amb l’ànim de complaure els amos de Madrid i de fer-lo indigerible per als veïns de dalt. València està pensada perquè els madrilenys s’hi posin com a cal sogre; i perquè als catalans ens sigui un esbarzer. Ser català és un tràngol, allí baix. A ningú li agrada que el triturin.

De la Sénia en amunt costa d’entendre que els valencians votin massivament uns polítics que viuen contra la cultura, contra l’ètica, contra la llengua, contra la intel·ligència, contra el paisatge, contra la llibertat, contra la memòria, contra el país en definitiva, i a favor, descaradament, de l’economia domèstica. Una societat que es posa voluntàriament en mans de gent així em deixa perplex i em produeix vergonya intravenosa –no pas aliena, perquè el País Valencià també és el meu país.

No sóc prou intel·ligent per entendre-ho. Per això demano ajuda, busco algú que em doni llum. I em fa l’efecte que n’he trobada una mica en Sèneca. A les Epístoles morals a Lucili, un diria que el filòsof no era cordovès sinó valencià, i que es planyia del país que li havia tocat a la rifa:

“No és possible caminar pel camí dreturer –escriu Sèneca–: ens en desvien els pares, ens en desvien els serfs. Ningú no s’equivoca només per a un mateix, sinó que escampa la seva insània en els més pròxims i sofreix, al seu torn, la d’aquests. I per això en cada home es reuneixen els vicis de la plebs, perquè la plebs els hi ha comunicat. Cadascú, mentre empitjora els altres, s’empitjora ell mateix; ha après el mal, després l’ha ensenyat i així ha nascut aquella enorme malícia de l’ambient: perquè s’ha acumulat en un sol lloc tota l’avolesa que cada u sap.”

(Podeu ajudar ACPV fent un ingrés aquí: 2100 - 0700 - 17 -0200599135)