dimarts, 3 de maig de 2011

Què cosa és pedagogia

Això de la pedagogia és llenegadís com una anguila. Quan et sembla que tens el desllorigador de la cosa, un cop d’aire qualsevol la fa caure i l’invent es fa benes. La teoria que fa al cas sovint no és sinó vent (ventositat i tot, de vegades), i la pràctica, una pura qüestió d'interès, de claredat, d'insistència i de si l’encerto l’endevino.

Un bon amic meu, anys enrere, la va endevinar. Va fer una aproximació empírica a la cosa que val més que les moltes tones de papers inútils embrutats amb l’excusa de la pedagogia. El cas va ser el que segueix. Despatxada la carrera de filologia catalana, en Joan Carles va enviar currículums a la Seca i a la Meca oferint-se com a professor de vernacle. El director d’un centre de formació professional d’Hostafrancs (a Barcelona, privat però concertat) va respondre a la crida i el va reclutar. La incursió del meu amic en la jungla de l’ensenyament secundari va durar un curs.

En Joan Carles tenia un alumne de cromo: un jove guerrer de les Brigadas Blanquiazules que compareixia a classe amb un pentinat tenebrós i un cinturó que presentava un buldog a la sivella, amb els colors de l’Espanyol per un costat i la bandera espanyola per l’altre. El quídam, naturalment, no feia brot, tenia tirada a l’enrenou i interrompia les lliçons amb estirabots inelegants, l’únic objectiu dels quals era capolar el sistema nerviós d’en Joan Carles.

Un dia el meu amic va agafar el metro per tornar a casa i sota terra es va trobar el seu discent amb les mans a la paret, atrapat entre dos mossos d’esquadra que l’escorcollaven. “¡Ei, profe, dígales que soy buena gente!”, va cridar l’energumen quan va veure en Joan Carles. “¿Que el coneix?”, va fer un policia. El meu amic va estar una estona departint amb un dels uniformats, a certa distància del brivall, que no els podia sentir. No hi hagué detenció i cadascú se’n va anar pel seu vent.

L’endemà, en Joan Carles va cridar el pupil a capítol i li va fer aquest discurset: “Mira, de moment no t’ha passat res, però els mossos m’han manat que a final de curs els enviï un informe sobre la teva persona. Així que tu mateix”. Era mentida, esclar. Però el bergant va fer el paper de mut durant tot el que quedava de curs.

2 comentaris:

Clidice ha dit...

Potser cal mirar una mica enrere, no gaire, només uns anyets més enllà dels 70 i fer un exercici de reflexió, procurant treure'ns del damunt la tendència del pèndol. Entre l'una cosa i l'altra, de ben segur que hi ha alguna bondat possible.

Joan Calsapeu ha dit...

Entre l'una cosa i l'altra hi ha la bondat possible d'alimentar la intel·ligència i fer persones cultes i sàvies. Exercir l'autoritat sense manies, implantar la disciplina, exigir obediència. Tornar a les humanitats: filosofia, història de l'art, literatures, història, llatí, grec i molta llengua. Fer atenció a la diversitat cap amunt i cap avall. No barrejar els alumnes que assumeixen l'esforç de l'estudi amb els que no el volen assumir. Formar, en definitiva, persones mereixedores de decidir en democràcia.