diumenge, 22 de maig de 2011

La revolució



És trist haver de dir
que hem de tornar a fer la revolució.
Perquè no tenim vint anys.

Teníem coll avall
que això eren historietes
de color de sèpia.

Que l’engranatge
que ho lliga tot és indestructible,
que altra cosa no és pensable.

Que podem canviar una peça
que grinyola o que s’ha rovellat,
però no pas el mecanisme.

Que els fills de la gran puta
són una casta d’intocables,
que els seus diners són sagrats.

I ara hem après que no,
que el seu poder és de cartolina.
I ens obliguen a desafiar-los.

Diu que ens afusellaran.
Ja pot ser, però ens és igual.
El nostre cadàver serà útil.

3 comentaris:

Òscar Roig i Carrera ha dit...

Molt ben dit, però sense que ens afussellin, si pot ser. Vull dir, no més del que ho han fet fins ara.

Francesc Mompó ha dit...

Tot està per fer i via fora.
Salut i Terra

Joan Calsapeu ha dit...

Òscar, jo també m'estimo més estalviar-me l'afusellament. El vers retopa aquest poema de Villatoro, del seu últim recull: "Els veritables revolucionaris, els afusellen l'endemà de la revolució. (De vegades, la vigília.)".

Tot això que està passant és desconcertant, perquè conté elements sòlids (l'exigència democràtica, la crítica al despotisme del mercat, la sagnant indecència dels bancs), amb altres elements que són espuris o poca-soltes, o senzillament que no m'agraden (l'antipolítica, l'espanyolada, el ciutadanisme, la manca de rumb...). I, bo i així, el que està passant és important (sortir al carrer a dir els sentiments és important), pesarà. Ara cal connectar l'autodeterminació del carrer amb la de la nació, perquè tot plegat és la mateixa cosa.

Salut, Francesc. Via fora.