divendres, 13 de maig de 2011

Massimo Dutti, en espanyol per força



Dues dones entren a la botiga que Massimo Dutti té oberta a l’avinguda Carlemany d’Andorra la Vella. La Carme i la Roser demanen a la dependenta si tenen la talla 46 d’una camisa. Elles parlen català, i la dependenta, castellà. La noia diu que ho ha de demanar al magatzem. Agafa el telèfon, truca i pregunta (en català): “¿Que teniu la talla 46 de la peça tal?”. En aquell moment passa l’encarregada de la botiga, que la fulmina amb la mirada i li enfloca: “¡En español!”. I la noia continua la conversa en la llengua que Franco va imposar a Catalunya i que ara, rediviu com per fatifat a les valls d’Andorra, posa a la boca de les dependentes de Massimo Dutti. Vulgues no vulgues. Si us plau per força.

Això va passar ahir al matí.

4 comentaris:

Lior ha dit...

Anem a pams.
Primer, respiro fondo per tranquilitzar-me, perquè estic a punt d'anar-me'n a Andorra a fotre-li un jec d'hòsties a l'encarregada tarada moral.
Segon, M'he fet farts de citar, per aquí i per allà, l'últim poemari d'en Villatoro.
Penso com en Jaume Cabré.
Tercer,
(...)
Fer-nos grans
és girar les tornes
i poca cosa més
.
A veure quan et podrem tastar en paper!
Quart, No he sentit dir mai l'expressió fer-se punyetes d'una cosa, o sigui que no sé si l'he entès del tot, però el que segur que feia era conya.
Ja sé que la cosa telemàtica porta facilment malentesos, però tant?
A veure, la persona a qui vaig sentir dir que mai, ni de broma, s'havia de bufar una vagina, es referia a bufar-la com qui vol omplir un globus d'aire, no a fer-li corrent d'aire, per entendre'ns. Quan vaig llegir el teu poema, feia no res que havia sentit aquest comentari i, comprensiblement (diria), va poder més la idea gràfica que la metafòrica.
El meu repunt del comentari al següent poema, també era, doncs, estricatament humorístic. Ni punyeteria ni cap altre mena de dèria. Vols dir que no ets tu el que n'ha fet punyetes (pregunto de bon rotllo, eh!)?

Joan Calsapeu ha dit...

Lior, la gent és rara, a Andorra.

I l'últim poemari d'en Villatoro és extraordinari: és d'aquells llibres -passa tan poc!- que no se'n van.

No sé si mai em podreu tastar en paper.

I és evident que qui ha fet punyetes sóc jo. A bufar! (sobretot ara, que comença a fer calor: que les energies alternatives arribin també a la ventilació, què caram).

SM ha dit...

Un imperialisme lingüístic una mica despistat, geogràficament parlant!

Joan Calsapeu ha dit...

Salvador, és que de fa uns anys l'imperialisme espanyol ha tornat a la "Reconquista". Que es calcin, els portuguesos!