dilluns, 9 de maig de 2011

L'animal que s'enyora



Des que Josep Pla va tenir l’acudit de dir-ho, l’any 1921 a Londres, tothom sap que “posat a l’estranger, el català és un animal que s’enyora”. (De fet, ja ho sabíem de Verdaguer: “…quan de tu s’allunya, d’enyorança es mor”.) Però no es té gaire present la continuació de la frase londinenca, que fa així: “i quan un català s’enyora no és pas d’un tracte còmode, sinó que, en trobar-lo, val més passar per l’altre carrer”.

Em demano si això encara val, avui. ¿Som tan enyoradissos com érem noranta anys enrere? No ho sé, però em fa l’efecte que no. El català que viu lluny de la pàtria –collons, quina sort!– té pocs motius, o cap motiu, per enyorar-se, i en canvi té molts recursos per comunicar-se amb el país.

Em sembla que avui hi ha més enyoradissos a dins que a fora. Jo mateix m’enyoro d’un país que no existeix, que només he conegut en els llibres i en les converses amb els vells. Aquell país que investia de catalanitat tothom que hi arribava en so de pau.

Jo no m’enyoro a la catalana manera, sinó a la lusitana, a glops de saudade, paladejant un temps i un país que no he viscut, enviant-me coll avall una pedregada de records que uns altres m’han llegat i que jo he fet meus, que fan mal quan cauen dins la bossa ulcerada de l’estómac.

El que no deu haver canviat és l’asseveració segona de Pla. Avui com ahir, els tipus enyoradissos són –som– insuportables.