L'hora de Sant Pol

Diu que un temps, quan un tren parava a l’estació de Sant Pol i algú clamava, per la finestra: “A Sant Pol quina hora és?”, sempre hi havia algú a l’andana que responia: “L’hora de passar els fills de puta!”. Ara els santpolencs ja no s’ofenen quan els demanen l’hora del seu poble, perquè avui l’hora de Sant Pol és la de tot Catalunya: l’hora de la dignitat, l’hora de la sobirania, l’hora del ja n’hi ha prou d’aquest color.

I això, avui, ho hem escenificat. A Sant Pol. El Tribunal Superior de Justícia (!) de Catalunya (?) ha dictat una sentència que obliga l’Ajuntament a exhibir la bandera espanyola en el balcó. L’alcaldessa diu que, la bandera aqueixa, no la troben. Així que aquest migdia n’hem penjada una i l’hem treta tot seguit; vet aquí la tela que serà curosament embolicada i tramesa a la delegada del Gobierno a Catalunya, perquè se la posi on vulgui. El farcellet anirà acompanyat d’una missiva signada per un fum de gent –jo en sóc un–, en la qual recordem a la senyora Maria Llanos de Luna el que segueix:

“Al nostre poble ja oneja la bandera que ens uneix i ens aplega, a tots els catalans, des de temps immemorials: la de la nostra Nació Catalana. Els símbols, si s'imposen, es transformen en un acte d'opressió explícita que, qui en rep l'efecte, el sent com una intromissió inacceptable en el seu sentir més profund.”

La carta precisa que la decisió de prescindir del pavelló espanyol no l’ha presa l’Ajuntament de Sant Pol, ni la seva alcaldessa, “sinó que ha estat el mateix poble, el qual, fent ús del seu dret inalienable a exercir llur sobirania, s’està posant dempeus”. Els signataris, així mateix, constatem que “a Catalunya hem arribat al final del trajecte comú amb Espanya. Ha estat un trajecte sempre caracteritzat pel sotmetiment del nostre poble mitjançant la repressió armada o la repressió disfressada sota lleis i constitucions injustes. I li fem saber que els catalans, no sé si ho ha notat, “ja ens estem aixecant de la taula”.

Com que la resposta de la delegada del Gobierno és previsible, la qüestió és si l’Ajuntament de Sant Pol s’ho ha d’agafar a la garneua o desobeir a les clares. A la garneua s’ho havia agafat en Ramon Llumà essent alcalde de Solsona (ho va ser del 1979 al 2003!): aquells anys, l’ensenya espanyola sempre era a la bugaderia perquè mai no estava prou neta. Però em temo que ara això no funcionarà, perquè els manaies espanyols estan enreveixinats com forques i van a fer sang. Som al cap del carrer i l’única manera de fer-nos respectar és plantar cara. I via fora.