Col·lapse

Estic malalt. Fer dues feines i criar dues nenes molt petites, i a més pretendre llegir i escriure, i estudiar una mica, i impulsar un parell d’iniciatives parapolítiques i culturals, és sotmetre el cos a una pressió insuportable. I el cos ha fet un pet com una gla. També ho fa que un ja no té vint anys, esclar. La frustració de no poder sortir a sopar fora, de no poder anar al teatre ni al cine, ni gaudir d’un concert musical ni d’un recital de poesia, de veure molt rarament els amics... tot plegat és llenya que apuja la pressió de l’olla. I el cos és vulnerable, i la seva resiliència, limitada. Molt sovint, el temps hàbil de lectura d’un servidor comença a les onze de la nit i no s’allarga més enllà d’uns vint minuts, en acabats els quals les parpelles s’estimben i el volum cau a plom sobre la falda. Del temps per escriure més val no dir-ne res, que m’agafarà plorera.

Hi ha persones sàvies que es fan càrrec de la situació i s’ho agafen bé. Jo no. Jo sóc un ase i no sé engospar el tuàutem. Ja sé que hauria de fer ioga, o posar-me sota les mans d’un massatgista, però no tinc temps. I quan un fa la vida que faig jo i no té temps per activar ressorts de descompressió, el cos fa ull. I aquí em teniu, malalt, esclafat i de baixa; tancat a casa i caminant a peu rossec pel passadís, com un ancià. Només em falta el gaiato.