El cardenal Vives i l’Església del seu temps, es titula l’assaig històric que acaba de publicar La Comarcal Edicions d’Argentona sobre la vida i projecció eclesial del cardenal Vives i Tutó (Llavaneres, 1854 - Roma, 1913). El text és de l’arxiver caputxí Fra Valentí Serra de Manresa, i la selecció de fotografies (algunes inèdites) del llavaneròleg Joan Devesa i Freginals. Es tracta d’una visió de síntesi i està molt ben escrit, ergo és bo de llegir.
Un servidor de vostès ha de confessar l’escandalosa ignorància sobre la vida i prodigis de l’insigne purpurat de Llavaneres, i agraeix als autors que amb la seva aportació desentenebrin una micoia el meu cervell. Quan jo era molt jove, el monument que hi ha a la carretera que dóna entrada a Llavaneres venint de l’N-II m‘inspirava desconfiança. ¿Com no havia de mostrar-me suspicaç i recelós davant una pedrota erigida el 1950 pels capitostos franquistes d’aleshores? Aquell paio devia ser un carcamal dels grossos, pensava. Ai uix!
Fra Valentí Serra i el meu amic Joan Devesa, però, m’han ensenyat a mirar-me el cenotafi amb uns altres ulls –gràcies!–, per bé que el llibre no ha esvaït del tot les meves reticències. M’explico. Josep Vives i Tutó, rebatiat en ingressar a l’orde caputxí com a fra Josep Calassanç de Llavaneres, va ser un llavanerenc gros –probablement el més gros que hem tingut fins ara. La seva biografia és novel·lesca. Nascut en el si d’una família humil de Llavaneres, tastà prematurament la fel de l’orfenesa i s’establí a Mataró, on cursà els primers ensenyaments tot fent de fàmul (servent) al col·legi de Santa Anna. El 1868 sol·licità l’admissió a l’Escola Pia, però li pegaren amb la porta als nassos, perquè no veien en ell ni bona presència ni tampoc gaire talent. Escaldat, Vives marxà a la ciutat guatemalenca de La Antigua, on ingressà en l’orde caputxí. Expulsats d’allí pel govern liberal de torn, travessà de nou l’oceà i s’establí a Tolosa de Llenguadoc, d’on fou expulsat un altre pic per anar a raure a Ibarra (Equador). També aquí van ser expulsats molt prompte –quin mareig!– i apa torna a travessar la bassa i ara cap a Ceret i tot seguit a Perpinyà. Allí Josep Vives començà a exercir càrrecs: fou director de l’Escola Seràfica i superior del convent de Perpinyà. Però el govern de Jules Ferry suprimí el 1880 els ordes religiosos a França i, sant tornem-hi, Vives hagué de travessar els Pirineus per anar a petar a Igualada, on fundà un monestir del seu orde. I d’allí a Roma, on el criden per incorporar-se a la cúria general dels caputxins i d'on ja no es mourà. Uf! A la ciutat santa comença a desplegar una activitat frenètica i fecunda: escriu a rajaploma (en llatí) sobre una mala fi de qüestions teològiques i organitza el Primer Concili Plenari Llatinoamericà, i li surt tan rebé, tan content queda tothom amb ell, que el fan cardenal, tu! La seva capacitat de treball espaterra els cercles vaticans: “Vives è tutto”, diuen d’ell a manera de facècia. Els primers anys del cardenalici, el purpurat català està al servei de Lleó XIII, un bon jan que fa una política tolerant i moderada. Però.
Però. A la mort de Lleó XIII la mitra recau damunt la testa de l’ínclit Pius X, i els aires canvien. El nou papa, amb el suport entusiasta de tres cardenals (Merry del Val, De Lai i Vives), es lliura en cos i ànima a combatre el modernisme, un corrent teològic que apareix a principis del s. XX en el si de l’Església. El modernisme neix amb la intenció de posar al dia el catolicisme: vol fer les paus amb el positivisme i el liberalisme, afirma el valor de la raó al costat de la fe, establint (com en temps de Llull postulaven els averroistes) un doble ordre de coneixements totalment separats, puix que la fe no casa amb la lògica. Vaja, que una colla de gent van veure la necessitat que l’Església s’adaptés al seu temps per evitar la fossilització en clau medieval de la doctrina catòlica. No se’n van sortir. Llàstima. I el nostre Josep Vives estava contra ells. L’historiador Cárcel Ortí diu de Merry, De Lai i Vives que “usaron de lleno los poderes de sus importantes dicasterios para reprimir el modernismo”, i en relació amb el llavanerenc, parla de la “lucha antimodernista que el Cardenal Vives inspiró y dirigió siempre con tesón”. Entesos.
El llibre de fra Valentí Serra de Manresa no aclareix una qüestió que, ves per on, m’interessa. El 1909 es funda la Sapiniére o Sodalitium Pianum, una associació secreta romana que “aplegava persones i grups autodenominats integralment catòlics, amb vista a recollir informació sobre l’ortodòxia i la disciplina de catòlics sospitosos de «modernisme» [GEC]”. Llis i ras: un servei d’espionatge inquisitorial. Pregunta: ¿quin paper va tenir el cardenal llavanerenc en la creació d’aquesta cosa, que restà operativa fins al 1914? Servidor s’ensuma que hi va tenir un paper important. Si algú me’n sap donar clarícies, la meva gratitud no tindrà límits.
[VINDRÀ L'HORA DE JUTJAR-ME...]
Fa 1 hora
2 comentaris:
Hola vailet,
M'agradaria que mostressis més respecte pel meu rebesavi!
;-)
PS Perdona la vacuïtat i pocasolteria del comentari però tinc l'alè del quefe al clatell!
El teu rebesavi, exCaldes, m'inspira un gran respecte, però posats a saber coses d'ell, vull saber-ne més. Sobre el tema que fa als cas, he descobert un llibre que pot ser revelador: "L'antimodernisme i el cardenal Vives i Tutó" (2000), del pare Frederic Raurell, caputxí i professor de la Facultat de Teologia. És un treball de 688 pàgines editat per la Facultat de Teologia dins la col·lecció "Col·lectània Sant Pacià", el resultat d'una recerca derivada d'un estudi més ampli encara no acabat. Si el trobo, li daré un cop d'ull i te'n faré cinc cèntims. Però també podries trobar-lo tu i fer-me'n cinc cèntims a mi.
Publica un comentari a l'entrada