Ara fa poc, la vida m’ha regalat l’experiència de la pobresa, i he tingut el privilegi (dubtós) de sentir el que se sent quan un s'hi troba. M’ha passat que he perdut de cop dues de les tres fonts d’ingressos que tenia, i l’única font que ha seguit rajant era una mitja jornada. La caixa de resistència ha aguantat un parell de mesos. Després, la indigència. A saber, afrontar el dia 1 més pelat que una rata, sense diners per menjar, i passar el mes ballant els goigs de sant prim. Quan un es veu en tal destret té dues opcions: endeutar-se o menjar poc. Servidor he combinat ambdues estratègies: m’he endeutat i m’he emmagrit. La penúria ha durat dos mesos, i, mosca!, que llargs que s’han fet.
De tot se n’aprèn, però. Jo he après què se sent quan un és pobre. La sensació és de caure dins un forat negre: hi ha un buit que et xucla, un mareig permanent, una dificultat extrema de posar les idees en ordre. La pobresa et desestabilitza: et roba la serenitat, et costa parlar, llegeixes i no et pots concentrar; el cel pesa sobre el teu cap, els peus et van feixucs, la tristesa s’espesseeix a dins teu. Els dies s’enferritgen com una persiana espatllada.
Però el pitjor de tot és que només penses en tu, en com sortir tu del teu forat. El món es redueix a les tristes dimensions del teu cos. La pobresa de tants com tu t’importa un rave. Els altres es fonen, només compta la pobretat concreta del teu ésser. Tornes egoista, insolidari, cec. És per això que els pobres no fan revolucions.
13 comentaris:
Un altre escrit inquietant que m'ha agradat llegir. M'agrada aquesta línia inquietant
Inquietant? Línia inquietant? Doncs Marta,no és un escrit de terror.És molt pitjor,la pobresa.Potser ets una afortunada que no l'ha tastada mai.Que et duri.
Exel·lent post carregat de raó sobre un tema descoratjador (rima involuntària).Vet aquí un deixeble d'en Solà honorant-lo.
Ostres, m'he passat la vida intentant que els diners no fossin importants per a mi (és a dir, he intentat tenir-ne). La teva pobresa, espero que passatgera, m'ha deixat intranquil. Com és que sempre acabo al costat dels amics més pobres?
Bon apunt. Alerta, però, amb els "rics" que parlen de la pobresa:
http://www.porcar.net/?p=3627
Salutacions.
Sí que hi ha gent amb origen humil que ha escrit sobre la pobresa, Miguel Hernández, per exemple, tot i que tens tota la raó no és pas habitual... Jo com tota la vida he estat bastant pobre (no fins al punt de no tenir per menjar, però) crec que arriba un punt en què ja ni ho notés gaire. En certs moments, però, no pots pensar en res més. Un apunt valent que havia de comentar tot i que tens raó, no ve de gust parlar-ne... Ànims i sort!
Gràcies, Marta. No pretenia ser inquietant, però estic content d'haver remogut alguna cosa. Moure's per dins és més important que moure's per fora.
Lior, veig que sintonitzem: la pobresa és una de les formes més putes del terror; dic que és puta perquè és un terror que no es pot dibuixar ni pintar, i costa dir-lo amb paraules. És un terror que et paralitza en silenci.
Allau, gràcies per la teva empatia. Però no passis pena: la meva pobresa és passatgera i de fet ja ha passat.
Josep, sí que els trobo cínics en aquest punt, Plató i Sòcrates (i paternalistes, o sia, prepotents).
Òscar, és cert que hi ha excepcions, i Miguel Hernández n'és una. ¿No trobaríem alguna excepció en la literatura catalana? Papasseit potser en seria una.
Jo també estic passant per un moment semblant. Ara bé, la experiència que descrius és la d'algú que troba inesperadament una situació de pobresa. En certa manera, jo sóc còmplice de la pobresa d'ara. Me l'he buscada una mica, per un idealisme que ara no ve al cas. Sé, però, què és tenir uns diners a la butxaca amb què passar el mes i res més. Però, estranyament, després d'una vida abundant, no tenir quasi res al banc se'm fa -a estones- un alliberament. Quan passejo, puc mirar el cel i els balcons i les teulades, ja no sóc esclava dels aparadors de les botigues perquè no compraré res. Més que a comprar llibres, em dedico a llegir-los. Sé que puc passar-me de dinar un dia, i encara el següent, i el meu cos, tot i flonjo i marejat, se sobreposa... Miro amb ulls nous -amb apreci- unes denostades sabates velles. I de cop, sóc senyora d'aquest moment, aquí i ara: no tinc res a fer i això és una sensació agradablement desconeguda. Com de tenir-ho tot per fer: el teu món finalment a les teves mans. Com adonar-te de tota la teva potència. El què fa mal, en canvi, i entristeix, és precisament haver "caigut", haver d'explicar als companys que et miren amb compassió que no ets dins de cap forat. Que confies en el teu futur. Que, fins i tot, quan deixes de llepar-te les ferides, t'agrada, i molt, el teu present. Caure en desgràcia, socialment és dolorós. I també és dolorós adonar-te que no sempre aprofites la teva llibertat de temps per fer allò que l'ànima et mana: és més dura de suportar la feblesa de l'esperit que de la carn.
Parlo des de la pobresa confiada, és clar...
Això de "línia inquietant" volia ser una floreta literària perquè el text m'ha semblat molt ben escrit. I crec que lliga amb algun altre text anterior que ja t'he comentat també. No pretenia frivolitzar.
Salut
Voleu dir que no estem sent força frívols?
Voleu dir que verament sabem el que és la pobresa?
Me'n puc fer una idea aproximada, puc compadir ("Sobre la compassió", excel·lent entrada la de dimarts 2 de novembre) a aquells que la pateixen, però realment en desconec les seves conseqüències devastadores,les seves xacres punyents. Ho sento, i me n'alegro, però jo no he patit la misèria física i moral que sovint produeix la pobresa.
Fem un exercici: posem-nos en el lloc d'algú pobre, un pobre de veritat, no d'aquell que la intueix, que només l'ensuma. Podria accedir a aquest blog? Podria llegir-lo? I, si el llegís, li interessaria? I, si li interessés, li indignaria ... o ... li faria gràcia? S'hi sentiria identificat?
Us confesso que l'escrit m'ha despertat sentiments contradictoris perquè m'ha agradat, m'ha colpit (com sovint em passa quan llegeixo aquest magnífic blog), però alhora l'escrit, i també els comentaris, m'han sublevat.
Albert
Espero no haver molestat ningú amb cap dels meus dos comentaris però si ho he fet demano disculpes. A vegades és difícil trobar les paraules adequades. No em sento còmode dient res sobre la pobresa i per aquest motiu només he volgut dir el que he dit i que fa referència exclusivament al text i a la sensació que m'ha generat.
Ningú no s'ha de sentir culpable. Tampoc em referia a cap comentari en concret. També l'he trobat inquietant l'escrit. I tampoc no voldria molestar o ofendre a ningú. Simplement he escrit el que he pensat: em sembla que realment no som pobres. Si parlo de mi, doncs és que no ho sóc. No crec que ni poguem albirar el que representa de veritat la pobresa. Però, si us plau, això no vol que no en poguem ni escriure ni fer comentaris. El meu era un comentari més, res més que això.
I d'això tracta un blog també, no?
Albert, jo també vaig pensar en això de la frivolitat mentre escrivia el meu comentari. Però em vaig dir que pel fet que tots els lectors del blog estem molt lluny de la pobresa extrema, no vol dir que no poguem parlar d'una situació de pobresa relativa respecte a com érem abans. Per voluntariat i associacionisme estic força en contacte amb la pobresa extrema, que també em subleva -encara que tens tota la raó i t'aplaudeixo el comentari, m'hauria de sublevar més-. Això no vol dir, però, que ens hàgim de limitar a conversar només sobre la concepció absoluta de la pobresa, la negra. Hem de poder posar veu a l'àmplia gamma de grisos entre ser benestant i ser pobre de necessitat. Dit això, crec entendre el sentit del teu comentari i l'aplaudeixo de nou.
És molt pitjor ser pobre d'esperit que pobre economicament parlant.
Publica un comentari a l'entrada