L'últim baluard

Quan tens un fill, la meitat de les coses que feies ja no les pots fer. Quan tens dos fills, no en pots fer cap. Sobretot si un té una edat i l’energia disponible no fa miracles. Les dones, que en aquestes coses són sàvies, se’n fan càrrec de seguida, s’adapten a la circumstància i es mantenen dignes. Els homes, que en aquestes coses som egoistes i toixarruts, tornem jeremíacs. Durant un temps no fem sinó udolar i traginem un fesum de gos apallissat. Amb el temps aprenem a renunciar, i llavors descansem, perquè només en la renúncia hi ha pau.

Per als qui concebem la cultura com un mannà, el procés de renúncia és llarg. Quan no és possible escriure ni traduir, quan s’ha acabat el teatre i el cinema, la música i la dansa, estudiar i viatjar, els museus i les galeries d’art, els recitals de poesia i les presentacions de llibres, les reunions i els actes públics, la política i la parapolítica... quan tot és inaccessible, vet aquí que treu el nas el millor amic de l’home, el llibre. En realitat el temps per llegir és molt escàs, però la mica que hi ha et salva la vida.

Quan totes les constants vitals en matèria de cultura s’han fos, el llibre, l’hoste silent que dorm als prestatges, s’erigeix com un supervivent. Agafar-lo i devorar-lo a estones petites és com sobreviure amb els quatre dàtils que fa una palmera isolada en el desert. Talment una flor que s’esbadella a les mans. Una epifania de paper. L’últim baluard.