dimarts, 5 d’octubre del 2010

L'últim baluard

Quan tens un fill, la meitat de les coses que feies ja no les pots fer. Quan tens dos fills, no en pots fer cap. Sobretot si un té una edat i l’energia disponible no fa miracles. Les dones, que en aquestes coses són sàvies, se’n fan càrrec de seguida, s’adapten a la circumstància i es mantenen dignes. Els homes, que en aquestes coses som egoistes i toixarruts, tornem jeremíacs. Durant un temps no fem sinó udolar i traginem un fesum de gos apallissat. Amb el temps aprenem a renunciar, i llavors descansem, perquè només en la renúncia hi ha pau.

Per als qui concebem la cultura com un mannà, el procés de renúncia és llarg. Quan no és possible escriure ni traduir, quan s’ha acabat el teatre i el cinema, la música i la dansa, estudiar i viatjar, els museus i les galeries d’art, els recitals de poesia i les presentacions de llibres, les reunions i els actes públics, la política i la parapolítica... quan tot és inaccessible, vet aquí que treu el nas el millor amic de l’home, el llibre. En realitat el temps per llegir és molt escàs, però la mica que hi ha et salva la vida.

Quan totes les constants vitals en matèria de cultura s’han fos, el llibre, l’hoste silent que dorm als prestatges, s’erigeix com un supervivent. Agafar-lo i devorar-lo a estones petites és com sobreviure amb els quatre dàtils que fa una palmera isolada en el desert. Talment una flor que s’esbadella a les mans. Una epifania de paper. L’últim baluard.










6 comentaris:

Clidice ha dit...

vaja! finalment has caigut del cavall! :) jo vaig començar la carrera quan vaig tenir els dos xicots, els llibres i el campus virtual, a part de la ràdio, eren l'única fórmula que em mantenia en contacte amb el "món". Vull dir l'altre món, que en el de debò ja m'hi posaven els fills :)

Aprofita-ho, que després quan tinguis temps t'agafarà, com a tots els homes, el deler de "fer coses" perquè "això s'acaba" ^^

Joan Calsapeu ha dit...

Ho aprofito, Clídice. Quan un es decideix a procrear, i ho fa per partida doble, ja saps què passa: que tota la teva vida diguem-ne personal queda ofegada i entre parèntesis.

David ha dit...

Doncs jo encara dec estar en la fase de no rendir-me... aviam quant dura!

marta (volar de nit) ha dit...

Ostres, m'ha semblat un text preciós!!!!!!! El llibre com un refugi petitó, senzill i, sobretot, eficaç.

(El que expliqueu en els comentaris em sona a xino :) però miraré d'aprofitar i de gaudir més de la suposada "calma" de no tenir fills).

Empar ha dit...

A poc a poc, a mida que creixen, arriba la possibilitat d’engrandir els nostres límits culturals, però en aquest impàs els llibres, els diaris, o una bona pel·lícula en el vídeo, són el nostre "airbag" o la taula de salvació. Paciència!

Anònim ha dit...

Calcat!

No se on vaig llegir que la procreació et feia passar d'estrella a satèl·lit...

Salut!