Conviure amb monjos (II)

Divendres 20 d’agost. No sóc l’únic descregut de la casa, però sí que sóc l’únic que no assisteix als oficis religiosos –n’hi ha que van a Matines i tot! Què hi farem, a mi la fe no m’escalfa, que deia Ausiàs Marc. Però ningú em mira de tort ni em clava mocs. Com que aquí tots fem vot de silenci, no discutim, ves.

Esmorzem sense ritual, fent via: no s’hi val encantar-se. Com que anava endarrer de caminar, m’arribo a l’Espluga de Francolí. Els carrers del nucli antic, costeruts i estrets, conserven el sabor avial, però algunes façanes donen fe de magrors econòmiques -que també són avials. He fet cap al Museu del Vi, al Celler Cooperatiu, una baluerna modernista dissenyada pel fill de Domènech i Muntaner. Quan Àngel Guimerà la va visitar, el 1921, tingué l’acudit de dir que allò era «la catedral del vi», i d’això els espluguins, ufanadíssims, n’han fet un reclam turístic.

Torno a Poblet, una estona caminant una estona a peu, i llegeixo fins a l’hora de dinar. Quan ens entaulem, un monjo ens fa saber que el president Montilla, amb esposa i fills, és al monestir en visita oficial. No l’he vist. Penso que m’agradaria topar-me’l i dir-li, no ho sé, que les nacions que no saben ser lliures tenen presidents com ell. Alguna cosa així. O no, potser recordaria el vot de silenci i em mossegaria la llengua. Tot dinant, escoltem Beethoven –avui ens exoneren de sentir vides dels pares de l’església i història eclesiàstica. En acabat em retiro al cau i llegeixo Dostoievsky. Hauria de revisar versos, però em fa vessa.

Havent cantat Vespres, és hora de sopar. Hi ha hagut una esbandida: el refetor és mig buit. Es veu que, al cap de setmana, l’aïllament monàstic no és tan atractiu i hi ha una allau de desercions. A boca de nit ja no hi ha ningú deambulant pel clos, just una ombra que s’arrossega pel pas de ronda de la muralla. Mossèn Ballarín va escriure que “entrar una estona en un monestir és trobar les ombres quietes dels nostres silencis. Una mica com quan pugem a un cim de marededéu”. És cert.