Conviure amb monjos (I)

Dijous 19 d’agost. Fujo de casa vilment i covarda cap a l’estació del tren. A mig matí, a Mataró fa un sol feridor. Però a l’Espluga de Francolí, unes hores més tard, plou a semals. Renuncio d’anar a peu fins al monestir i busco un taxi. Com que no tinc telèfon mòbil, he de localitzar l’única cabina del poble. No funciona, esclar. Al bar del costat em fan la caritat de trucar al taxista i en un dir Jesús sóc al monestir de Poblet.

L’HOSTATGERIA

Em costa trobar l’hostatgeria interna: es veu que n’hi ha dues. Em rep el pare Paco, un home d’edat que és tot ell un belluguet, un cul de mal seure monàstic. “¿Què us porta per aquí?”, em demana. Li responc que la soledat, el silenci i la poesia. L’amfitrió m’assigna la cel·la més petita, l’única que hi havia disponible quan vaig emparaular l’estada. Hi ha un llit, una taula, uns prestatges i una pica, tot minúscul. No em cal res més.

EL MONESTIR

Surto a fer un volt. Entre la primera i la segona muralla hi ha planter de vinya, que treballa Codorniu. Els ceps són gemats, alts, grossos; els gotims, blaumoradencs, espessos. Enguany ha plogut i es nota. Faig el pas de ronda de la muralla. Poblet és un conjunt arquitectònic impressionant, una joia cistercenca de pedra clara envoltada de gerdor. Un té la sensació que aquí l’espiritualitat és comestible i que l’eternitat és una llarga digestió de tot això.

SILENCI I QUIETUD

El monestir és un lloc consagrat al silenci i la quietud, al treball i l’oració. Els hostes podem eludir aquests, però no aquells. Aquí no es parla: es murmura. Aquí, el silenci ho és tot. Fins i tot els gestos dels monjos, callen. Dins el silenci, desbastades, les paraules adquireixen perfils nítids i sonen com els mots dels evangelis; les converses son xiuxiuejos breus.

RECLUSIÓ

El monestir també és un espai de reclusió. Ser aquí implica veure limitada la llibertat de moviment: l’enclòs és permeable entre les 10h i les 12.45h, al matí, i entre les 15h i les 18h, a la tarda. Fora d’aquestes hores, muts i a la gàbia. No hi ha telèfon fix ni connexió a Internet (i jo, per a més inri, sense mòbil). Les hores de l’oració comunitària pauten la jornada dels monjos: Matines (5.15h), Laudes (8h), Pregària del migdia (12.45h), Vespres (19h) i Completes (20.30h). Els oficis segon, tercer i quart precedeixen els àpats.

EL REFETOR

Dos quarts de vuit, hora de sopar. En el refetor, els àpats són el centre d’un ritual. Primer, corrua feta, entren els monjos; darrere d’ells vénen els hostes, en formació de bacallà esqueixat. Hi ha una bancada de fusta tot al volt de l’estança, i taules arrambades als bancs; enmig hi ha una font. Broll enllà, monjos; broll ençà, hostes. Tots ens plantem devora la taula que tenim assignada, un monjo beneeix les menges i havent dit l’amén ens asseiem. Mengem en silenci. En acabat sona una campaneta, ens posem drets altra vegada, algú diu unes paraules i anem sortim, els monjos primer i nosaltres darrere.

EL LECTOR

D’una llotja estant, un monjo ens il·lustra sobre la vida de sant Bernat de Claravall –l’onomàstica és demà–, repassa la història de les primeres esglésies de Barcelona i ens fa cinc cèntims de les visites pastorals d’antany. Comença en català (5 min) i segueix en espanyol (20 min) –això deu ser l’equilibri natural de les llengües que deia Zapatero. Poca broma amb les visites pastorals: es veu que les diòcesis catalanes van ser pioneres en el bugat i guarden el registre de visites més antic (s’inicien el 1303) i més durador (acaben el 2003) d’Europa, a penes sense llacunes en els documents. En tornarem a parlar.

BONA NIT

Havent sopat busco la manera de trucar a casa: missió impossible. ¿Hauré de baixar de l’ase i comprar un d’aquests fòtils que la gent fa servir per planxar-se l’orella? Em retiro a la cel·la a escriure quatre ratlles i bona nit Bernat.