Avui és un d’aquells dies que la història et deixa sense paraules. El que avui estem vivint és tan gros, tan capgirador i definitiu, que escriure aquest apunt em fa vertigen. Aquestes ratlles no saben com fer-s’ho per transportar el feix de raó i de raons que es drecen, el ram d’emocions que fan l’esclafit, l’alliberament sentimental de tants, tantíssims catalans que avui viuen una catarsi històrica.
I és que avui no només s’ha mort l’Estatut -i cap altre estatut no és possible. Avui ha mort la il·lusió [un derivat d'il·lús i d'il·lusori, no de cap altra arrel] que Catalunya i Espanya són compatibles. Hi hagué un moment que semblava que l’un país i l’altre podien entendre’s: era mentida. Hi hagué un moment que semblava que l’un país i l’altre podien conviure: era mentida. Hi hagué un moment que semblava que podien coexistir (la conllevancia que deia Gaziel): era mentida. Hi hagué un moment que semblava que podíem respectar-nos, suportar-nos o ignorar-nos bo i compartint estat. Tot era mentida.
La realitat és tossuda, crua, tirosa (i indigerible per a la part catalana): no podem compartir casa amb qui no reconeix la nostra identitat distinta, amb qui ens afana els diners de les butxaques sense dissimulació ni vergonya, amb qui ens maltracta sense sentiment de culpa, amb qui escanya sàdicament la nostra economia, amb qui es riu del malestar que ens imposa, amb qui ens nega el dret de decidir quin aire volem respirar. I avui molta gent ingènua, desinformada o hispanoaddicta ha caigut de l'ase. Que el batzac us sigui lleu. Alceu-vos i contempleu l’estesa de l’horitzó: és obert. Teniu cames: camineu, podeu anar on vulgueu. ¿Oi que és una sensació meravellosa? Gaudiu-ne. Perquè s’ha acabat el bròquil.
L’hora de la llibertat és sempre, però avui la toquen molts campanars que no l’havien tocada mai. Milers i milers de campanars de l’ànima. La Catalunya que desperta i s’alça.
[VINDRÀ L'HORA DE JUTJAR-ME...]
Fa 2 hores
4 comentaris:
és un alliberament si, ara cal posar-nos a fer feina. o sigui: cal que a les eleccions triem amb molta cura. ;)
Amic Joan ... no m'agrada gens la comparativa amb una relació de parella ... no és ajustada.
Catalunya crec que ha patit més la sindrome d'estocolm que no pas un enamorament d'Espanya. Avui, Catalunya pren consciència de la seva condició captiva: de com entomava abusos amb un estrany sentiment de culpabilitat.
Avui però s'obre una porta per trencar tots aquests anys. Avui s'obre un camí costerut de llibertat. L'haurem de recórrer sense rancúnies ... sense por. I ben segur que demà haurem de poder mirar a la cara al pervers veí donant-li l'oportunitat de restituïr-se com a nació plena i respectuosa. En sabrem?
Com a mínim, tot el calvari d'aquests 4 anys ha servit perquè molta gent se n'hagi adonat que dins de l'Estat espanyol no hi fem res. Que, o ens en deslliguem, o ens arruïnem.
Em preocupa, però, la penosa reacció dels nostres polítics. Se'ls veu descol·locats, sense idees. Els ha salvat la manifestació del dia 10, on sota el paraigües de "l'unitat" cadascú farà la lectura que més li convingui. Entre el que diu que vol "refer el pacte estatutari" (?!?!), el que diu que la situació és "greu" però que només hi haurà dret a decidir en el que hi hagi "grans consensos", em fan més por que una pedregada.
Anònim, d'acord: la comparació no és del tot rodona, perquè una relació conjugal implica una llibertat i un enamorament previs, que en el cas de Catalunya no han existit mai: el nostre ha estat un matrimoni forçat -a punta de baioneta!- des del primer moment.
En canvi, crec que la comparació sí que funciona en el sentit que la dona maltractada acostuma a patir la síndrome d'Estocolm, justifica les atzagaiades del marit i sent aquest "estrany sentiment de culpabilitat" que dius. I pe aquí hi han passat la majoria dels catalans.
Albert, sí: la reacció dels polítics catalans ha sigut penosa. Ha estat especialment patètic sentir les rucades que deia en Joan Herrera: només li faltava ajeure's en terra i plorar damunt les sabates de Zapatero. Un espectacle més que lamentable. Montilla, un mentider i un fariseu. Mas, una guineu amb ullals de plastilina. L'únic que no feia oi al rei porc era Puigcercós -llàstima que la seva credibilitat segui zero. Això sí, tots apel·lant a la serenitat i a la fermesa. I és cert que la serenitat l'han apresa, però la fermesa... no saben ni què és.
Publica un comentari a l'entrada