En un apunt de fa uns dies, Clídice escrivia a Un tel als ulls que «la realitat és, també, una qüestió d’estat d’ànim». Si em demaneu si subscric o no aital afirmació, us respondré que només veig clar l’adverbi també, i que la resta depèn de la disposició de l’ànim d’un servidor, que és mudable com la pell dels camaleons. Ara bé, el que em sedueix de la frase no és el gruix de veritat que conté, sinó la seva condició d’esca, de detonador intel·lectual, perquè el sol fet de considerar-la desferma una allau per la qual un pensa que la realitat és un paisatge de l’ànima o una forma de l’esperit, una ficció versemblant o la manera com el món s’ajeu damunt nostre, un caos que no es deixa endreçar, un cafarnaüm de bocins que disposem mentalment a manera de rosari, la fragmentació infinita del parabrisa després de l’impacte d’un cigró de grava i el conductor que no s’immuta, un holograma en tres dimensions o allò que veiem quan obrim un finestrell i ens pensem obrir una finestra; tal vegada és Déu que vomita i en tot cas és un error lamentable o celebrable segons que estiguem de filis o de futris; la realitat potser no és sinó un poema fet amb versos de rims pobres, insistits i previsibles, gastats de tant fonyar-los; sigui com sigui, dir «realitat» és dir massa perquè és voler-ho dir tot i no sabem pas què hi ha dins el tot; altrament, quan diem que una cosa és «irreal» ja li atorguem dues credencials de realitat: el nom de la cosa i el verb que la postula; per ventura «realitat» és el que es fa palès quan l’espai i el temps interseccionen, i quan no interseccionen el que es fa palès és l’escàs sentit de la realitat a càrrec de qui la sent, però la impressió que s’imposa ça com lla és que la «realitat», així com l’engospem, és poc més que una latitud de l’esperit.
dimarts, 22 de juny del 2010
De la naturalesa escàpola de la realitat
En un apunt de fa uns dies, Clídice escrivia a Un tel als ulls que «la realitat és, també, una qüestió d’estat d’ànim». Si em demaneu si subscric o no aital afirmació, us respondré que només veig clar l’adverbi també, i que la resta depèn de la disposició de l’ànim d’un servidor, que és mudable com la pell dels camaleons. Ara bé, el que em sedueix de la frase no és el gruix de veritat que conté, sinó la seva condició d’esca, de detonador intel·lectual, perquè el sol fet de considerar-la desferma una allau per la qual un pensa que la realitat és un paisatge de l’ànima o una forma de l’esperit, una ficció versemblant o la manera com el món s’ajeu damunt nostre, un caos que no es deixa endreçar, un cafarnaüm de bocins que disposem mentalment a manera de rosari, la fragmentació infinita del parabrisa després de l’impacte d’un cigró de grava i el conductor que no s’immuta, un holograma en tres dimensions o allò que veiem quan obrim un finestrell i ens pensem obrir una finestra; tal vegada és Déu que vomita i en tot cas és un error lamentable o celebrable segons que estiguem de filis o de futris; la realitat potser no és sinó un poema fet amb versos de rims pobres, insistits i previsibles, gastats de tant fonyar-los; sigui com sigui, dir «realitat» és dir massa perquè és voler-ho dir tot i no sabem pas què hi ha dins el tot; altrament, quan diem que una cosa és «irreal» ja li atorguem dues credencials de realitat: el nom de la cosa i el verb que la postula; per ventura «realitat» és el que es fa palès quan l’espai i el temps interseccionen, i quan no interseccionen el que es fa palès és l’escàs sentit de la realitat a càrrec de qui la sent, però la impressió que s’imposa ça com lla és que la «realitat», així com l’engospem, és poc més que una latitud de l’esperit.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
2 comentaris:
gràcies per la cita :) Avui, l'Espai ens regalava el discurs de DFW http://espaidellibres.wordpress.com/2010/06/22/laigua-es-aixo/ Ei! que no l'havia llegit mai eh! :) serà per generació, o per lectures, o perquè em faig vella ;)
Clídice, gràcies. Jo tampoc l'havia llegit mai, el discurs que David Foster Wallace pronuncià el 2005 al Kenyon College de Gambier, Ohio. I encara més trist: no he llegit res de DFW. Cosa que em reca especialment després de llegir això:
"Un dels grans encerts de la literatura de DFW havia consistit a detectar, denunciar i mirar de posar solució a una de les malalties més greus que tots patim avui dia: la impossibilitat de lliurar-nos dels grillons de la ironia. La impossibilitat de parlar seriosament de les coses serioses. La impossibilitat de plantejar-nos amb sinceritat, en la literatura i en la vida, les úniques preguntes que de debò caldria plantejar."
Valdrà la pena (o la joia) llegir-lo.
Publica un comentari a l'entrada