“¿Com està la teva autoestima?”. El metge em travessa amb una mirada de samurai. “A mig aire”, responc. La resposta és realista i raonable, i precisament per això no és satisfactòria. El meu metge sap que les persones sanes són realistes pell enfora i idealistes pell endins. Fins i tot ho sé jo, això. Fa temps que constato que les persones diguem-ne “felices” tenen un concepte massa elevat d’elles mateixes: totes es pensen ser més simpàtiques, agradoses, intel·ligents i eixerides que no són en realitat. I es veu que la salut mental és això, que toca ser així. No descobreixo Amèrica: això ja era cosa sabuda de capellans, bruixes, curanderos, gurus, hierofants i també de l’Elena Francis. Però em fa gràcia redescobrir un text de Les bonhomies, de títol “Els guants canyella”, en què Carner pentina aquesta idea. Vegeu-lo:
“Però els homes, no solament per viure nosaltres, sinó perquè els altres tolerin que nosaltres visquem, necessitem una il·lusió. Els altres poden riure’s de les nostres il·lusions, però qui va a la vida amb els ulls opacs val més que se’n vagi a les golfes. Jo havia estat, aquests darrers dies, espiritualment malalt. Havia arribat a fer una dissecció crítica de mi mateix. En confiança us puc dir que no en quedava res. Però ara em sento ple de salut. He recobrat les ales del cor. Amb els guants n’hi ha hagut prou. Fet i fet necessitem, com el pa que mengem, una petita sensació de superioritat.”
A més, s'escau que aquesta “dissecció crítica de mi mateix” que anorrea el jo fa anys que la sento. Però servidor no en fujo, com Carner: jo –qui?– l’entomo i m’aguanto.
[VINDRÀ L'HORA DE JUTJAR-ME...]
Fa 2 hores
3 comentaris:
ja és un bon desastre que sentir-se bé en la pell d'un mateix ens hagi de provocar rubor. I quan de mal no han fet les suposades virtuts de la humilitat i la modèstia!
La humilitat i la modèstia quasi sempre són mentida -o un posat, dit de manera més amable. Que una virtut tan justa, necessària i civilitzada com la humilitat casi malament amb l'equilibri emocional, és un drama.
Ja ho pots ben dir ...
Cada dia que passa me'n penedeixo d'haver fet cas a aquell pinta, barrut i mandrós que va gosar no fer-me cas:
LI HO VAIG REPETIR 3 VEGADES!!!!
"No has acabat pas la feina, així doncs segueix, segueix fins que l'acabis!!!!"
Però, no! Res de res. Ell, tossut com una mula, va creure's amb el dret de contravenir-me, a mi!!! .... i així fou com al SETÈ DIA VA DESCANSAR!!!!
Aquesta és la raó del per què el món va quedar a mig fer, em sap greu, noi/amic ... i ara em toca planye't i deslliurar-te d'aquesta càrrega, ... no et planyis, Joan, no és pas culpa teva. No pateixis ... fa dies que li tinc l'ull posat ... quan l'agafi t'ho ben juro que tot es posarà al seu lloc!
;D
Publica un comentari a l'entrada