Diumenge 29 de novembre, Festa Major de Llavaneres. Fem parada de la plataforma Decideix Llavaneres i informem sobre la consulta per la independència de Catalunya que farem en el poble el 28 de febrer del 2010. Hi ha gent que se sorprèn que en un lloc com Llavaneres es faci això: “¡Com ha canviat el poble!”, exclama un. A moltes persones se'ls il·lumina la cara i regalimen gratitud. N’hi ha que ens defugen com a empestats, el rictus hostil clavat en el rostre. I n'hi ha que fan preguntes d’allò més interessants, que fins ara no se sentien: “¿Com ho farem des del punt de vista pràctic? ¿Què farem amb les carreteres i amb les oficines d’hisenda, per exemple, l’endemà de la independència? Algú hauria de pensar-hi, en això.” Ja s’hi pensa, i molt, responc. Hi ha equips competents que s'hi cremen celles i neurones (el Cercle d’Estudis Sobiranistes, el Centre Català de Negocis, el Tercer Congrés Catalanista, el Centre d’Estudis Estratègics i d’altres). A més, hi ha l’experiència acumulada els últims vint anys a les repúbliques bàltiques, Eslovènia, Eslovàquia, Montenegro, etc. Prenguem llum de na pintora.Però la pregunta és pertinent. ¿Com ho engirgolarem? Amb les carreteres no hi veig problema: se’n canvia la titularitat i avall tartana –bé que les hem pagades, i amb escreix! Les pensions presenten més complexitat: caldrà alliberar les oficines d’hisenda i posar-les a les ordres del govern maulet. L'Estat català haurà de pagar les pensions a uns treballadors que han cotitzat tota la vida a l’Estat espanyol. Cap problema: es calcula què toca pagar i es paga (i poc després s'incrementa d'un 25%). Però, ¿què passarà si l’Estat veí no reconeix el nostre Estat –una avinentesa ben probable– i es nega a negociar els traspassos? Fàcil: pegarem tisorada. La qual cosa pot tenir conseqüències la mar de divertides. Verbigràcia que, durant uns anys, els pensionistes cobraran dues pensions: l'espanyola i la catalana.
Jo ja ho he decidit: vull ser pensionista d’una Catalunya independent! (Llàstima que, quan m'arribi el dia de cobrar-la, la pensió espanyola ja serà història. Snif.)
5 comentaris:
es molt bonic el conte de la doble pensió,peró si les tisores les agafen ells,"cagada la hemos",o no?la plena INDEPENDENCIA ens la donaran ells,o ens l'agafarem nosaltres?,hem de demanar permis per ser una nació?.si esperem que les espanyes ens deixin anar,tu i jo cobrarem pensions espanyoles fins que la palmem.d'altra banda sempre ens queda l'alternativa de fotre el camp o fotre a l'estat que ens vol fotre.jo penso que millor cardar,que ser cardat.no cal
fomentar la violencia pero crec que un poble armat...
Sóc independentista, i treballo tot el que puc per aconseguir-la, però el mapa que has posat no el veig. D'entrada veig la independència del Principat, la resta ... ja en parlarem després.
Montse, només podem parlar d'allò que prèviament hem imaginat.
El mal Joan és que els habitants de la part de sota del teu mapa no en volen saber res de tot plegat, de forma majoritària. Jo no em sento legitimada per reclamar un territori només perquè temps ha un rei en va ser l'amo si els seus pobladors no ho volen. Si des del Principat fem proclames als Països Catalans, només aconseguim tocar la pell tan fina dels valencians, fins i tot la dels més aferrissadament anti-espanyols. Perquè, ara com ara, la gent de la Comunidad Autónoma Valenciana, sembla que només es visualitzen com a anti-catalans. La seva idiosincràsia com a poble està derivant cap a això: què som? no som catalans. Trist, si, i més considerant que no fa ni cent anys, la majoria de la gent que no fos de l'àrea de València ciutat, es considerava no ja valenciana, sinó catalana. Els prestigis són coses rares que van i vénen.
Ara penso que ens cal centrar-nos en nosaltres mateixos, perquè a aquest pas no ho veuran ni els meus fills. Un cop lliures del jou madrileny, tenint la nostra pròpia capacitat de fotre'ns la vida enlaire, i si fem les coses amb un mínim sentit, potser seran els valencians els qui vulguin venir amb nosaltres. Jo ja he desistit de convèncer-los, que ratllen molt les discussions amb ells. I ho dic amb molta pena, que consti. El meu avi era del Baix Mestrat i ell sempre s'havia considerat català, perquè el que ell parlava era català.
Montse, cadascú sap de quin país és i de quin mal ha de morir. Jo sé quin és el meu: el que coincideix amb els límits de la llengua catalana. I no demano pas als altres que ho sentin, o ho perdebin, igual que jo -els sentiments nacionals no són transferibles, i per tant, tampoc són discutibles. Per tant, que cada u sigui allò que és o vol ser, i que les majories democràtiques engendrin estructures polítiques. I tot això, sense discutir; sense "ratllar" ningú. Els valencians, dius. També hi ha molts catalans estrictes que no comparteixen la meva idea de país. I no passa res.
Si algú, en algun lloc, es fa mala sang, tindrà leucèmia. Per ell farà.
Publica un comentari a l'entrada