Arruix, arruixar

Abans del Plantem cara hi hagué el Parlem-ne, el volum que recull cent cinquanta articles que Joan Solà va publicar al Diari de Barcelona i a l’Avui entre 1990 i 1997. A l’entrada que fa quinze, Solà lamenta que el DIEC no hagi inclòs l’entrada arruixar, un verb que al seu poble, Bell-lloc d’Urgell, tothom feia servir per dir que ‘escampaven aigua amb una galleta, cadascú en el redol terrós de davant ca seva’. El comentari de Solà em crida l’atenció perquè, essent jo un nap-buf, el nostre carrer no estava asfaltat i de matí era costum arruixar-lo –un avés que assumien les dones, perquè antany s'estaven a casa.

Però em crida l’atenció, sobretot, que Solà no esmenti l’altre significat d’arruixar, que per a mi era encara més viu que l’anterior: ‘espantar els coloms o l’aviram amb crits i gestos bruscos’. “Mama, les tórtores han entrat a casa!”, cridava jo. “Arruixa-les!”, em responia ella, d’un tros lluny. I de les illes estant, ja de gran, he retrobat el bellíssim vocable en forma de nom (arruixada: ‘plujada, aigua de bombolla’, a Eivissa) i d’interjecció (arruix!: ‘dit per engegar o fer fugir algú’, a Mallorca).

A la fi de l’article, Solà ens informa que s’ha constituït en advocat defensor de la paraula i ha demanat als responsables del DIEC que la incorporin, tot cantant-ne les excel·lències i l’extensió territorial (l’ha detectat també a Castelló de la Plana). Però es veu que no li han fet cas, i se’n dol. Jo també me’n dolc, clar. I vet-me aquí que, posseït d’una justa indignació, disposat a continuar la croada del mestre, obro el DIEC i… oh sorpresa!, hi trobo (a l’edició del 2007), les entrades arruix i arruixar, aquest verb amb els significats que Solà i un servidor trobàvem a faltar. I, de propina, l’adjectiu arruixat, -ada ‘Que pren resolucions brusques, que obra impulsivament’.

I és que m’ha vingut una alegria que em ve de gust compartir amb vosaltres.