Elogi del bescoll

Elles tenen un tresor amagat sota la fronda capil·lar –bé, de vegades el tresor fa bivac i està a disposició de totes les mirades. És la nuca. L’occípit femení, si està ben esculturat, és un potentíssim irradiador d’energia eròtica. És un afrodisíac. Elles ho saben i fan bé de saber-ho, perquè els recursos naturals s’han d’administrar amb profit i amb goig.

Blanc o rosat, emmorenit o color de fosca negra, el seu clatell té a voltes un encís embriagador. La visió fugaç d’una nuca ben retallada atrapa els ulls i convida a la succió. És com un cordial servit en una copa de pell tibada. Hi ha nuques que tenen uns contraforts de fina musculació modernista, que s'arboren com columnetes dòriques i cessen en el rompent dels cabells. Com una platja. La visió d’aquests reversos té un efecte torbador en l’ànim de tot mascle sensible a la bellesa. Hi encén brimarades de desig.

Hi ha homes que s’han enamorat d’una nuca. Els clatells de les reines egípcies van ser insignes –vejau la Nefertiti. I aquelles princeses núbies, propietàries d’uns tossos que van inflamar la fantasia dels pinzells romàntics! Més ençà, França deu haver estat el principal proveïdor mundial de beutats occipitals –¿us en recordeu, del bescoll delicadíssim de la Binoche? Aquella frescor que es filtrava porus endins... Allà deçà hi ha Hollywood, que ha donat clatells antològics: Audrey Hepburn, per exemple, ostentava un dels bescolls més elegants del món. I a casa nostra, l’Ariadna Gil, esclar, el clatell més gerd i espavilat que Catalunya ha posat a les pantalles.

D’altra banda, em consta que, en el territori homosexual, els tossos ventilats dels jovençans tenen una força motora que fa tremolar la libido de les carrosseries més tempsudes. En aquest punt parlo d’oïdes, però –si m’erro, ja em rectificareu. Ara m’ocupo només, egoistament, de les nuques feminals. I opino que, sense aquesta prestació, la nostra comunicació eròtica seria molt més pobra.