Captar en el tren

Els captaires no són el que eren. Ja no en queden, que demanin una caritat per l’amor de Déu, o que siguin la franquícia viva d’un sant del calendari; a la porta de les esglésies amb prou feines se’n veu cap. La capta s’ha dessacralitzat. Ha canviat d’aire i d’estil, i d’escenaris.

Potser és en el tren que els canvis són més visibles. Primer hi havia l’home decrèpit que para la mà, o la dona agitanada amb nen a coll. La nova immigració va portar un tipus nou: el senyor que resumeix les amargors de la vida en un paperet –en un espanyol deplorable–, te’l deixa al costat sense motar i després el recull, amb dineret o sense. Jo em moria de ganes de quedar-me el paper (que sempre és una perla filològica i sociològica), però em feia consciència.

Després l'economia va fer un pet com una gla i el paisatge va canviar. Va sorgir l’autòcton reduït a la misèria, sense feina ni pensament de trobar-ne. Aquest també deixa notetes, però ja tenen més nivell: estan ben escrites i incorporen la versió en català (cosa que em sembla bé, però jo no gosaria dir-ne progrés, d’això).

El darrer bramul de la cosa el vaig viure la setmana passada (a la línia Mataró-Barcelona: el meu clàssic). Dos brivalls armats amb un parell de cadells cada un demanaven diners per als gossos. Te’ls deixaven tocar, i si volies te’n quedaves un. Eren una monada. “Estem fent una col·lecta per tot Barcelona per comprar un sac de pinso per als gossets!”, clamaven en castellà. Jo no sé si la virolla que replegaven mudaria en pinso o en cervesa, ni si la dieta dels animals era prou variada. Tant me fa. Només que em va fer gràcia participar com a figurant en l’últim capítol del documental, el National Geographic de Catalunya.